*Per primera vegada des de la fi de la dictadura, Xile recorda el cop d’Estat de 1973 i a les seves víctimes havent reconegut que les vexacions que van patir les dones violades per gossos o amb rates en els centres de detenció de la DINA representen un delicte específic que no pot tornar a repetir-se.
“Si una societat sap que va torturar, s’ho pensarà dues vegades abans de tornar a fer-ho. Si sap com va torturar, és probable que abomini de la sola idea de pensar-ho”. És el que diu el periodista Daniel Hopenhayn, autor del llibre Així es va torturar a Xile (1973-1990). L’obra rescata passatges del voluminós Informe Valech que va elaborar la Comissió sobre Presó Política i Tortura entre els anys 2003 i 2004 entrevistant supervivents. Els relats de les dones són especialment esgarrifoses. Electricitat en els genitals, rates vives a la vagina i gossos ensinistrats per cometre violacions de les que de vegades es feia partícip a pares o germans eren algunes de les pràctiques habituals que es cometien als centres de detenció clandestins de la DINA, la policia secreta d’Augusto Pinochet.
Xile recorda un any més el cop militar de l’11 de setembre del 1973 i ho fa per primera vegada havent reconegut que aquesta violència extrema i sofisticada que van patir les preses polítiques va adquirir una modalitat pròpia i focalitzada que es va materialitzar en un delicte específic: la tortura sexual . La sentència, dictada el novembre passat, ha servit per establir jurisprudència en un terreny en el qual no existien fins ara condemnes específiques. Mario Carroza, el jutge responsable, constata en el seu escrit que aquest tipus de tortures van representar una forma específica de violència de gènere i que, per la seva naturalesa i gravetat, tindran a Xile un tipus penal diferent pels danys irreversibles que provoquen a les víctimes. La resolució es refereix a sis casos concrets que es van produir a Venda sexy, un centre especialitzat en tortures sexuals pel qual van passar 90 persones. Deixa, però, sense sentència milers i milers de casos que no han arribat mai als tribunals. Perquè, tal com constata l’Informe Valech, aquestes pràctiques estaven esteses a tots els centres de detenció de la dictadura i totes les presoneres van patir en major o menor mesura tortura sexual.
En les seves 537 pàgines, l’Informe Valech recull 3.399 testimonis de dones, però també de nenes i adolescents de 13, 14 i 15 anys, que van patir violacions i agressions de tot tipus entre 1973 i 1990. També de les que van quedar embarassades i van donar a llum. A la pàgina 253 és possible llegir el testimoni d’una dona detinguda el 1974 i que descriu diversos dels turments que aplicaven els agents de la DINA. “Per violació dels torturadors vaig quedar embarassada i vaig avortar a la presó. Vaig patir xocs elèctrics, penjaments, pau de arara, submarins, simulacres d’afusellament, cremades amb cigarretes. Em van obligar a drogar-me, vaig patir violació i assetjament sexual amb gossos, la introducció de rates vives per la vagina i per tot el cos. Em van obligar a tenir relacions sexuals amb el meu pare i el meu germà que estaven detinguts. També a veure i escoltar les tortures del meu germà i el meu pare. Em van fer el telèfon, em van posar a la graella, em van fer talls amb yatagan a l’estómac. Només tenia 25 anys”, diu el testimoni d’aquesta dona que va passar dos anys detinguda i el cas mai ha estat jutjat.
Quan es va publicar l’Informe Valech, però també ara, la pregunta que ens fem els xilens i les xilenes és com va ser possible tant horror en una societat que fins el 1973 era una de les més democràtiques i pacífiques del continent. També com es va generar un aparell de repressió i violència d’aquesta envergadura en pocs dies i d’on van sortir els botxins. En la introducció de l’Informe, l’expresident xilè Ricardo Lagos reconeix que li resulta impossible trobar una resposta i planteja també una altra interrogant important: com va ser possible mantenir el silenci i la indiferència davant d’aquestes atrocitats durant tants anys.
Les associacions feministes i de defensa dels drets humans qüestionen ara els llargs anys d’impunitat que s’han traduït no només en conseqüències irreparables en les vides de les supervivents sinó també en la instal·lació de la violència política-sexual com a pràctica permesa i tolerada en temps de normalitat institucional. Una violència que s’ha intensificat en el marc de l’esclat social que viu Xile des del 2019 i en el qual s’han produït centenars de denúncies per agressions comeses per policies i militars contra manifestants. Tocaments, amenaces sexuals, humiliacions, i fins i tot violacions no han parat de succeir-se en uns fets que la plataforma xilena Memorias de Rebeldías Feministas interpreta com un reflex i una conseqüència de la violència política-sexual viscuda durant la dictadura i de la impunitat que la va emparar i la va normalitzar.
“La violència política-sexual no és només un mètode per terroritzar a una persona en particular, la que s’està torturant, sinó a tota la població, especialment a les dones, llançant el missatge que el cos és un territori a ocupar i conquerir. És una cosa que no té a veure amb el desig sexual d’algú sinó amb la manera d’exercir una sobirania sobre el cos de l’altre”, diu Svenka Arensburg de l’Observatori de la Direcció d’Igualtat de Gènere de la Universitat de Xile.
Aquest crit de protesta va ser recollit el passat 8 de març al manifest ‘Cremar la por’ del col·lectiu feminista xilè Las Tesis (creador de l’himne ‘Un violador en el teu camí’). “Ens roben tot menys la ràbia”, deia el text publicat en forma de llibre que denunciava, entre moltes altres coses, la violència política-sexual perpetrada pels agents de l’Estat: “Tenim ràbia. Ràbia davant la invisibilització constant dels nostres abusos. Ràbia contra l’opressió mil·lenària. Ràbia contra la impunitat històrica. El nostre testimoni sempre està en dubte, sempre és qüestionable, dubtós, mai és suficient. La presumpció d’innocència arrasa amb la nostra veritat. La impunitat de l’abús, de la violació, està normalitzada”.
