El documental ‘Messi, el desè art’, que va emetre fa poc TV3 es preguntava: Es pot posar al mateix nivell un rèquiem de Mozart, la Gioconda de Leonardo da Vinci, la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, el Guernica de Pablo Picasso o qualsevol de les simfonies de Beethoven amb un gol de Leo Messi? No em sento capacitat en cap de les matèries que dominaven amb perícia els esmentats genis per arribar a una conclusió justa. El documental venia a concloure afirmativament. Els meus coneixements futbolístics també deixen molt a desitjar. Encara recordo les suplències a la banqueta de quan era infant. Dmitrò Txigrinki era un crac al meu costat. Això no obstant, confesso que el joc de l’argentí em deixa embadalit. Tot i que com tots els astres, la figura de Messi té clars i obscurs, admiro el personatge per tres raons: per com juga al futbol, perquè és un referent prou sòlid per a les noves generacions i per la seva participació en el centre oncològic de l’Hospital Sant Joan de Déu.
La seva abrupta ruptura amb el Barça ens agafa a tots amb el pas canviat. Segons sembla, ja havia decidit continuar, però la precària situació econòmica del Barça, entre altres raons, no ho ha fet possible. Així, després d’una longeva i fructífera trajectòria amb el Barça, a les acaballes de la seva carrera, ha de mudar-se a un altre equip. Lluny queda l’asadito amb el que el president Joan Laporta havia de resoldre la continuïtat del jugador. No oblidem que en gran part Laporta va guanyar amb folgança les darreres i recents eleccions perquè va fer creure al soci que ell i només ell estava capacitat per garantir la continuïtat del jugador. Doncs, ni ell.
Amb tots els matisos que facin falta, jo sóc dels que pensen que la gestió de Josep Maria Bartomeu va ser pèssima, Laporta ha tornat a enganyar el soci. Recordo breument la seva reincidència. L’advocat va guanyar per primer cop la presidència del Barça afirmant que tenia lligat el fitxatge de David Beckham, que en realitat ja havia fitxat pel Reial Madrid. No sé com reaccionarà ara, però és cert que llavors va improvisar amb èxit, en gran part gràcies a Sandro Rosell, fitxant Ronaldinho. Així, l’afer Beckham no va fer estiu i Laporta va presidir una de les millors etapes viscudes pel FC Barcelona, i algun mèrit deu tenir. De totes maneres, costa intuir ara com resoldrà aquest cop Laporta, ja sense Rosell, la delicada situació en què queda el Barça. Un club empetitit per la covid i per la desencertada gestió de Bartomeu, que tenia a Messi com a ham publicitari. Sense Messi el Barça perd prestigi. I Laporta, prometent el que no aconsegueix, perd crèdit. La seva sort és que el Camp Nou encara no es pot omplir de gent, amb els seus respectius mocadors.
Laporta s’ha quedat amb Ronald Koeman sense voler-lo; ha fitxat Kun Agüero per acontentar Messi, de qui finalment prescindeix; assenyala com a transferibles un grup de jugadors que no marxen ni amb aigua calenta; d’Erling Haaland ja ningú se’n recorda; ha fitxat jugadors bàsicament compromesos per Bartomeu… Amb aquestes credencials, Laporta seurà aviat a la llotja del Camp Nou. Tot plegat, sense el mestre Johan Cruyff… En fi, Messi, ojalá que te vaya bonito. Gràcies per tot i tant.
