«La gent busca la salut, i és molt més sa viure en un poble»

Entrevista a Manuel Campo Vidal

Manuel Campo Vidal

Vocacionalment i professionalment, periodista. Doctor en Sociologia, especialitzat en economia aplicada. Es considera progressista i compromès amb el seu temps i el seu país. Entre els seus llibres, n’hi ha diversos de dedicats a la comunicació i la política. L’últim és La España despoblada (Editorial Sagesse).

Dius que aquest treball té molt sentiment, perquè ets fill de l’Espanya despoblada…

La España despoblada té un subtítol que diu Crónicas de emigración, abandono y esperanza, que és el que ha passat aquí. Espanya està despoblada, diria que perillosament despoblada (cosa que genera greus desequilibris territorials i d’altres signes), perquè fa un segle i mig que s’està despoblant. Abans d’acabar el segle XIX, un milió de gallecs se’n van anar a Amèrica, i el segle XX un altre milió van emprendre el mateix camí. Abans del 1900, Galícia tenia més població que Catalunya, i actualment aquesta la triplica. Espanya es despobla des de fa moltíssims anys, més d’un segle i mig. El segon element del subtítol, l’abandó. No només perquè ningú no ha fet res pel món rural, sinó perquè durant el franquisme fins i tot es va estigmatitzar. La subcultura amb aquelles pel·lícules que resultaven divertides, com La ciudad no es para mí, de Paco Martínez Soria, o Vente a Alemania, Pepe, sempre destacaven que l’home de poble era endarrerit, i el llest era el que se n’havia anat a la ciutat. El que es quedava al poble i no quedava seduït pels llums de la gran ciutat, era un tipus apocat, que no s’atrevia a moure’s del lloc… I cròniques d’esperança, perquè s’està veient un ressorgiment molt notable des de fa dos o tres anys, que, malgrat la pandèmia, s’està accelerant de manera molt important.

Per als Campo Vidal, el seu poble d’origen, Camporrells, a Osca, és com un senyal d’identitat…

Els meus pares estaven plantejant-se l’emigració des de Camporrells amb tres fills i una altra, Anabel, que venia de camí, a tres destinacions possibles: Barcelona, Saragossa o Austràlia. Això d’Austràlia venia a través del capellà del poble: segons vaig investigar després, el president de la Conferència Episcopal australiana va connectar amb el de l’espanyola per promoure la immigració de catòlics, i així fer front a l’anglicanisme creixent en aquell país. La meva família, per sort, no se’n va anar a Austràlia i, entre cometes, tampoc se’n va anar a Saragossa, que aleshores estava molt endarrerida. A nosaltres ens van portar al lloc més avançat que hi havia en aquell moment a Espanya: Barcelona. El 1960 vam arribar a una ciutat on realment es respirava un europeisme que no existia a Saragossa i tampoc a Madrid, per cert. Després les coses s’han igualat. I el nacionalisme ha provincialitzat Barcelona i Catalunya, però aquesta és una altra qüestió. Vam arribar a Cornellà, concretament, però sempre vam mantenir molt contacte amb Camporrells, perquè allà hi seguien vivint els meus avis. Per Nadal, Setmana Santa i a l’estiu a passar les vacances sempre anàvem a Camporrells. Vam mantenir les arrels allà, anem sempre a les festes majors. Participem en el Ball dels Totxets, que es va perdre, però que vam aconseguir recuperar. Si com va dir el gran poeta català Salvador Espriu “qui perd els orígens, perd la identitat”, nosaltres no hem perdut els orígens. No tenim casa pròpia a Camporrells. El lloc on jo vaig néixer ara és una casa rural. I quan hi anem, jo dormo a l’habitació on vaig néixer.

El fenomen migratori ha tingut tanta magnitud que ha contribuït a configurar estructuralment el que avui són Barcelona, Bilbao, Madrid…

És absolutament així, i les xifres ho corroboren. Al segle XX, vam arribar a Catalunya dos milions de persones procedents de la resta d’Espanya. Els anys 20, amb la celebració de l’Exposició Universal i la construcció del metro de Barcelona, hi van arribar molts murcians. Després, a partir del 1959, amb el famós Pla d’Estabilització, es va produir com una ordre de sortida dels pobles, perquè la situació es va posar molt difícil. Dels dos milions de persones que vam anar a parar a Barcelona al segle XX, la meitat són andalusos. Pobles sencers se’n van anar a Barcelona.

Això és un fenomen particular d’Espanya o és més ampli, com a conseqüència natural del mateix desenvolupament capitalista?

En general, a tots els països es produeix un procés d’urbanització molt important. La gent se’n va del camp a la ciutat a tot arreu. Es calcula que, cap al 2050, entorn del 80% de la població viurà (o malviurà) en grans àrees urbanes, incloses zones de pobresa. Però en el cas d’Europa, els portuguesos, els espanyols, els italians… hem emigrat més. Dins de la mateixa Europa i, sobretot, a Amèrica. A l’Argentina, la primera comunitat és d’origen italià, i la segona, espanyola. Una de les poques excepcions actuals pot ser la de l’emigració d’Alemanya de l’Est a la de l’Oest. Anteriorment, hi va haver emigracions que es poden mesurar per plagues. A principis del segle XX, els irlandesos se’n van anar a Amèrica per la crisi de les patates, o els de la Rioja i alguns altres per la de la fil·loxera. L’avi de Borrell, que apareix al llibre, se n’havia anat a la zona de Mendoza. Històricament, els catalans, abans de la industrialització, emigraven a Cuba.

Segueixen cridant l’atenció, més enllà de les migracions, diguem-ne transnacionals, els moviments del camp a la ciutat, que segueixen despoblant fins i tot llocs tan arrelats al territori com França…

Amb tot, França té un territori més equilibrat. Disposa d’un sistema de petits pobles molt cuidats, organitzats… En general, a Europa existeix l’avantatge de la geografia. Espanya és el país amb una altitud mitjana més alta, després de Suïssa. Com deia Marcelino Iglesias, que va ser president d’Aragó, després dels Pirineus, a França, agafes un tractor i arribes fins a París. A Espanya la meitat dels municipis són considerats de muntanya. Madrid està a 670 metres sobre el nivell del mar, i París a 35. Això fa que els rius francesos siguin navegables, i per aquí hi van entrar el comerç i la industrialització. El camp a Espanya va perdre la batalla de la industrialització, i ara no volem perdre la de la digitalització.

Al seu llibre, coral, amb una cinquantena de testimoniatges dels protagonistes de l’emigració i altres d’anàlisis, iniciatives, exemples…, que és el que més xoca?

Em criden l’atenció un parell de coses. En primer lloc, preparant el llibre he descobert migracions molt curioses i generalment desconegudes. Per exemple, la de camperols burgalesos i valencians a la República Dominicana, pel pacte de Franco i Trujillo. A Villarquemado, un poble a prop de Terol, se’n van anar 300 persones a Mont-real, i la comunitat encara continua allà. Van ser migracions vinculades a la Comissió Nacional d’Emigració. Abans, bascos, extremenys i andalusos havien arribat a Vermont, a Idaho.., en alguns casos com a pastors. Fins i tot hi va haver qui va anar a parar a Hawaii. En segon lloc, he vist molt enginy, molt emprenedor al territori rural. A Castelserás, província de Terol, amb menys de 1.000 habitants, hi ha una desena de botigues de comerç electrònic. És una cosa sorprenent, que molta gent s’ha dit que aquí s’hi pot viure. Gràcies a Internet, com em deia Ricardo Lop, forner/agricultor reconvertit en comerciant virtual, “jo venc a Hèlsinki, perquè està un clic d’Alcanyís”. He vist l’esperança concretada en una quantitat considerable d’iniciatives personals, de vegades contra vent i marea.

Anem, doncs, cap a un paisatge d’habitabilitat nou, en el qual adquireix nou protagonisme el que anomenem rural?

Com diu Manuel Castells, amb la covid està quedant clar que la salut és la infraestructura bàsica de la nostra vida. La gent busca la salut i, evidentment, és molt més sa viure en un poble que en una ciutat. Crec que anem cap a situacions intermèdies, en les quals es pugui anar professionalment a la ciutat alguns dies i residir al camp. No és una cosa massiva, però el fenomen comença a ser significatiu. També hi ha activitats que estan atrapades a les àrees metropolitanes, amb costos alts, i que podrien guanyar competitivitat amb la deslocalització cap als pobles. Però tot això s’ha d’ordenar amb incentius fiscals, etc. I ja hi ha una predisposició del Govern. Per primera vegada, s’ha creat un organisme que mira les coses transversalment. En la presa de possessió dels nous ministres, n’hi va haver uns quants que van fer referència al món rural i a la necessitat d’un desenvolupament més equilibrat. Perquè també cal tenir en compte que al camp hi ha assumptes greus sense resoldre, com el de la ramaderia intensiva, que estan en l’origen d’una deterioració greu del medi ambient. Contamina la gasolina, però també els purins.

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides