Quo vadis, Florentino… i Laporta?

El passat 18 d’abril The New York Times avançava que dotze clubs top del futbol europeu formaven una lliga escindida de la UEFA. El que fins llavors només havia estat un rumor es presentava a la fi com quelcom de real. Però des de l’anunci oficial a la web del Reial Madrid fins als comunicats de renúncia de nou dels clubs fundadors, passant per la defensa de la competició al programa El Chiringuito pel seu president, Florentino Pérez, en menys de 24 hores semblava que tot se n’havia anat en orris.

En qualsevol cas, i malgrat que darrerament se’n parla molt menys, allò que alguns donaven per enterrat continua sent, segons el seu principal valedor, un projecte viu. Hi ha tres clubs que encara l’alimenten: Reial Madrid, Barça i Juventus, i a data de redacció d’aquest article la pàgina web oficial de The European Super League Company (www.thesuperleague.es) es manté a Internet incloent els mateixos dotze clubs fundadors. Tres mesos després encara hi ha moltes incerteses i sorgeix la pregunta inevitable: és la famosa Superlliga una via morta o només un pla en stand by?

Efectivament, segons el comunicat oficial aparegut el 19 d’abril a la web del Reial Madrid, que en aquest cas ja no s’hi troba, els equips fundadors i fixes de la competició serien quinze, i cinc més sortirien de classificar-se pels mèrits adquirits la temporada anterior. La mateixa nit, ja matinada del dia 20, el president de la Superlliga i alhora del Reial Madrid apareixia a l’espai presentat per Josep Pedrerol per confirmar que al vaixell hi eren els equips més importants de les lligues anglesa (Arsenal, Chelsea, Liverpool, Manchester City, Manchester United i Tottenham Hotspur), italiana (Inter, Juventus i Milan) i espanyola (Atlético, Barça i Reial Madrid). S’especulava que els altres tres podien ser el Paris Saint-Germain francès i els alemanys Bayern de Munich i Borussia Dortmund, però que estaven esperant el posicionament de la UEFA per manifestar-se.

No devien trigar gaire a treure les seves conclusions, ja que la reacció del principal organisme del futbol europeu, a través del seu president, Aleksander Ceferin, va ser immediata i contundent. Ja abans de l’entrevista de Pérez a El Chiringuito, el capo de la UEFA afirmava que els clubs que planejaven la Superlliga estaven prenent el futbol com a “ostatge”. Ceferin no es va mossegar la llengua i, en la que havia de ser una compareixença per parlar de la reforma de la Champions League, va qualificar els involucrats en el pla alternatiu de “serps”; de mentider el president de la Juve i fins llavors amic seu, Agnelli, i va acabar amenaçant els jugadors que hi poguessin participar amb prohibir-los de jugar el Mundial i l’Eurocopa.

La batalla estava servida i s’allargaria durant les següents setmanes, però entre les primeres amenaces de Ceferin i les protestes dels aficionats anglesos al carrer-destacant la massiva concentració de seguidors del Chelsea-, entre el 20 i el 21 d’abril nou dels dotze equips fundadors ja havien publicat comunicats de renúncia, quedant al projecte Juve, Madrid i Barça.

Les declaracions d’alguns caps visibles de l’esport i la política, incloent Pep Guardiola i Boris Johnson, també van posar el seu gra de sorra per frenar la Superlliga. Però què impulsava dos dies abans a dotze dels clubs més potents d’Europa a embarcar-se en aquesta aventura? Per què Florentino Pérez la defensa, sense fer una passa enrere fins a la data, secundat per Agnelli i Laporta?

La principal raó és, sens dubte, l’econòmica. El propi mandatari madridista assegurava a l’entrevista a El Chiringuito que els principals clubs europeus havien perdut 5.000 milions d’euros arran de la pandèmia i el seu impacte econòmic, quantificant les pèrdues en 400 milions només per al Madrid en dues temporades. I no oblidem que el seu club i el Barça són encara propietat dels socis, i depenen en bona part dels ingressos per televisió, però també a taquilla.

En aquest sentit, la Covid-19 òbviament ha fet estralls, però aquests no afecten tant els equips amb un multimilionari al darrere: PSG (el qatarià Al-Khelaïfi), Manchester City (el xeic Mansour bin Zayed) i Chelsea (el rus Roman Abramovich). Això explicaria per què clubs sempre capdavanters a Europa, amb un model més tradicional, com ara Barça, Madrid i Juventus -per molt poder que tingui la família Agnelli, està lluny de competir amb les fortunes abans citades-, hagin posat una fe indestructible en la Superlliga. Crear una competició que generi els recursos de la Champions, és a dir, més de 2.400 milions la temporada 2019-20 (incloent una reducció del 10,5% a causa de la pandèmia), i repartir-se’ls entre dotze, o fins i tot entre quinze o vint, sense la intermediació de la UEFA, ja podem deduir que és un negoci més rendible que rebre els dividends per guanyar partits i avançar fases a la màxima competició europea actual.

Per això, a dia d’avui, i mentre quedi l’esperança de donar la volta al negoci tal com està muntat -a l’estil de l’Eurolliga de bàsquet, segons ha citat més d’un cop Pérez-, no ens estranyem que per un temps ens haguem de preguntar: “Quo vadis, Florentino… i Laporta, de la seva mà?” La qüestió entre línies és si arribaran enlloc, però mentre hi hagi diners a la vista; amb la situació actual dels principals equips de la Lliga, i sense anar més lluny, amb un Barça passant-les de tots colors per retenir Messi, probablement la tossudesa persistirà.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides