«Les dones eren utilitzades com a esclaves sexuals»

Entrevista a Mónica González Álvarez

Mónica González Álvarez | Foto: Pedro González

Periodista de successos de La Vanguardia. Col·labora, entre altres mitjans, amb Onda Madrid i la SER. Ha publicat Guardianas nazis. El lado femenino del mal i Amor y horror nazi. Historias reales de los campos de concentración. Ara s’edita Noche y niebla en los campos nazis. Historias heroicas de españolas que sobrevivieron al horror (Espasa).


Fins i tot més enllà del que literalment narres en el teu llibre, què és el que vols explicar? Què t’ha portat a escriure’l?

La meva intenció ha estat treure a la llum històries que no s’han explicat fins ara. Concretament, les de deportades espanyoles que van viure la tragèdia de l’Holocaust. Són històries generalment desconegudes per al gran públic. Quan es parla dels camps nazis i de la Segona Guerra Mundial, sempre es parla dels homes. Jo em vaig interessar per les dones que, en alguns casos de forma molt destacada, van participar en la Resistència francesa. Dones espanyoles, de les quals no solament es desconeix la història, sinó que tampoc se’ls ha rendit cap homenatge, ni han tingut cap reconeixement públic. Vaig considerar que era per a mi una responsabilitat moral plasmar les seves vides en un llibre, i fer-les arribar a la gent. Pensant no només en la nostra generació, sinó, sobretot, en les futures, que necessiten saber el que realment va passar. El llibre, en fi, intenta revelar vivències que no es coneixen, relatar tragèdies que no s’han de tornar a repetir. També vol llançar un missatge esperançador de lluita. De com unes dones van combatre per la llibertat individual i col·lectiva.

Qui i com són les protagonistes del teu llibre?

El llibre consta d’onze capítols, cadascun dels quals està dedicat a una dona. Deu són espanyoles, i una, Violeta Friedman, romanesa de Transsilvània. La incloc entre les espanyoles per la gran vinculació que va tenir amb el nostre país. Va arribar a Madrid als anys 60, divorciada, molt avançada al seu temps, parlava diversos idiomes, amb un gran do de gents. Havia estat deportada amb 14 anys al camp d’Auschwitz, amb tota la seva família. La seva germana gran, Eva, va ser assassinada. Violeta arrossega el trauma del camp durant tota la seva vida. Fins que, als anys 80, veu Léon Degrelle lloant Hitler a la televisió espanyola. Després de gairebé tres dècades de silenci, decideix parlar públicament. Els mitjans de comunicació espanyols no li van fer gaire cas, i va decidir acudir als tribunals. Durant set anys va mantenir un litigi, i el Tribunal Constitucional va acabar donant-li la raó. Gràcies a aquesta sentència, es va canviar el Codi Penal als anys 90, per incorporar-hi la figura de delictes d’odi per raons religioses, racials, d’ideologia política, d’orientació sexual… La figura de Violeta Friedman ha estat clau en la lluita contra la intolerància i la injustícia.

Quines circumstàncies van arrossegar aquestes dones fins als camps nazis?

Entre les espanyoles, Olvido Fanjul, és la primera que apareix al llibre, l’única que va fugir a Rússia. Vivia a Gijón, i quan les tropes franquistes van prendre Astúries va fugir en un vaixell de càrrega fins a Leningrad. Va formar part dels que es va anomenar els “nens de la guerra”. Es casa amb un soviètic, es queda embarassada, i en aquell moment els nazis envaeixen l’URSS. El seu marit és mobilitzat i Olvido no el torna a veure. És detinguda i deportada a un camp de concentració a Alemanya. La resta de les dones havien nascut en diferents llocs d’Espanya, compartien ideals per la llibertat i la democràcia, estaven en contra del militarisme i dels totalitarismes, i van militar des de molt joves en partits d’esquerres. Quan va esclatar la Guerra Civil, algunes van combatre de diverses maneres contra els militars franquistes a l’Aragó i a altres zones. Hi ha casos, com el de Mercedes Núñez, que va ser detinguda i empresonada per les seves idees socialistes. Les altres, amb la derrota republicana, decideixen travessar els Pirineus i refugiar-se a França, on alguna va ser internada al camp de concentració francès d’Argelers. Després, s’estableixen a Tolosa de Llenguadoc o a altres llocs del sud de França, on es van refugiar bastants espanyols, la majoria vinculats als socialistes o comunistes.

Naturalment, aquestes dones segueixen implicades, en territori francès, en la seva lluita contra el feixisme, en aquest cas la invasió nazi?

S’enrolen a la Resistència francesa, generalment no empunyant armes, sinó en tasques auxiliars, com ara enllaços o tasques de suport. Són delatades, la Gestapo les deté i són enviades, després de passar per comissaries i presons locals, al camp de Ravensbrück. Les autoritats nazis creien que no eren espanyoles, sinó franceses, perquè quan entraven a la Resistència es canviaven els noms, o adoptaven sobrenoms. En ingressar al camp, eren fitxades, i alguns d’aquests registres han perviscut. Així, consta que, per exemple, Neus Català, va ser inscrita amb el nom de Neige Roger, i Mercedes Núñez, com a Paquita Colomer. Més enllà d’uns ideals d’esquerres, a totes elles els unia una cultura de la justícia, la tolerància, la pau… En aquest sentit, el llibre no és tant polític com, diguem-ne, humanitari. D’unes dones que es van enfrontar al franquisme i, després, al feixisme europeu.

Què crida especialment l’atenció a l’hora de rastrejar les peripècies d’aquestes vides, marcades per la guerra, la repressió, la violència…?

Al meu primer llibre (Guardianas nazis. El lado femenino del mal), del 2012, hi ha un episodi d’una guardiana en què apareixen quatre dones espanyoles. D’elles, tres tornen a sortir al llibre actual. És a dir, jo tenia una mica d’informació prèvia sobre les protagonistes. El 2019, la meva editora em proposa fer una investigació sobre les espanyoles deportades. Vaig visitar l’antic camp de Ravensbrück, al nord d’Alemanya, que ara és un memorial, on em van facilitar documentació. Aquí a Espanya em van ajudar moltíssim l’Amical de Ravensbrück i l’Amical de Mauthausen, totes dues amb seu a Barcelona. He treballat amb informació d’hemeroteques i hi han col·laborat molt familiars i persones properes de les dones. A Ravensbrück, per on van passar 400 dones espanyoles, hi ha informació, però no prou per reconstruir unes biografies tan apassionants com les de les protagonistes.

En qualsevol cas, igual que en molts altres àmbits, les dones, com els gitanos, no ocupen en la memòria històrica de l’Holocaust el paper que els correspon…

No s’ha parlat gaire de les dones sota el nazisme, i específicament de la repressió que van patir. A Mauthausen, per exemple, hi va haver dones. Entre elles, Alfonsina Bueno i Lola García Echevarrieta, que van estar primer a Ravensbrück i després van ser traslladades allà, on van sofrir l’horror dels treballs forçats a l’anomenada “escala de la mort”, de Gusen. Ravensbrück era un camp destinat només a dones, que, en alguns casos, hi arribaven amb nens, la majoria dels quals eren assassinats. Les dones, a més de sofrir les mateixes vexacions que els homes, eren utilitzades com a esclaves sexuals i objecte d’experiments, com l’esterilització.

El camp va ser només un lloc de trànsit, o també d’extermini?

Allà hi va haver dones de més de quaranta nacionalitats. Era un camp de concentració, des d’on es traslladaven a les preses a altres camps o se les utilitzava com a treballadores esclaves en fàbriques d’armament, per exemple. Però també va ser un lloc d’extermini, perquè hi havia cambres de gas i forns crematoris. A Ravensbrück hi van perdre la vida milers de dones.

A més de les responsabilitats òbvies dels governs feixistes en aquells crims, es pot parlar de complicitats velades?

En el cas de Lise London, que és una de les protagonistes del llibre, el règim de Pétain –que la va batejar com L’harpia de Daguerre (nom del carrer de París on ella va organitzar una manifestació)– la va perseguir i la va acabar detenint. Algunes de les que van tornar a Espanya a partir dels anys 60 van ser represaliades. Aquest és el cas d’Olvido, que va tornar amb el seu marit i els seus fills a Gijón, on pràcticament diàriament havien de presentar-se a la caserna de la Guàrdia Civil. Però la majoria de les dones, com Neus Català, no van tornar fins després de la mort de Franco.

Quines restitucions, gestos de desgreuge, homenatges…, s’han dut a terme amb aquestes dones?

Molt poca cosa. El 2005 Neus Català va rebre una condecoració de la Generalitat de Catalunya. A França hi ha hagut un reconeixement més gran d’aquestes dones espanyoles, potser pel seu paper a la Resistència. Algunes han rebut la Legió d’Honor. I, en general, a Alemanya s’ha desenvolupat un gran projecte de memòria històrica. Espanya, gràcies a Neus Català, compta amb un espai propi a Ravensbrück dedicat a les dones espanyoles que hi van estar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

1 comentari a “«Les dones eren utilitzades com a esclaves sexuals»”

  1. Usted dice que siempre se habla de los hombres deportados en campos de concentración.
    Pero usted dice que eran socialistas y comunistas, esas mujeres españolas
    Pues le recuerdo, que usted hace lo mismo al hablar, ya que se olvida de las mujeres libertarias y anarquistas deportadas
    NO COMMENT

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides