Catalunya no necessita un nou Messies

Catalunya és un país massa petit per permetre’ns el luxe d’estar permanentment barallats entre nosaltres i, en conseqüència, distrets i paralitzats en la nostra obligació de desplegar les grans potencialitats que tenim. O, tal vegada és perquè som un país massa petit que estem  entretinguts en batalles de campanar, que no porten enlloc, però que ens ajuden a “matar” l’avorriment que comporta el benestar que hem assolit (i que estem perdent a velocitat vertiginosa).

Ja se sap que els odis i les desavinences més viscerals entre veïns solen passar en els pobles petits. En canvi, en les grans ciutats, les relacions són més fluides i les tensions entre persones o famílies es dilueixen en l’anonimat de la massa. El mateix passa en la relació de Catalunya amb Espanya, Europa i el món. Els independentistes estan, literalment, obsedits en esbrinar què pensen d’ells i en intentar cridar l’atenció, mentre que Espanya, Europa i el món estan per altres coses (i no pas pel desenllaç de la guerra de Successió del 1714). 

Amb l’indult dels presos, el cicle del procés independentista -iniciat l’any 2012 amb la imputació d’Oriol Pujol  i que va assolir el seu clímax la tardor de l’any 2017- s’ha acabat. Certament, com reclamava amb insistència Salvador Illa, hem “girat pàgina”, gràcies al coratge polític i a la “magnanimitat” del president espanyol, Pedro Sánchez. I també al suport explícit  del rei Felip VI, a qui no li ha tremolat el pols  a l’hora de signar la concessió dels indults, dels empresaris de la CEOE, dels sindicats majoritaris,  de la jerarquia eclesiàstica…

És obvi que encara queden alguns focs que cremen: les multes del Tribunal de Comptes, la situació de Carles Puigdemont i dels altres expatriats (Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel), els sumaris dels jutjats 1, 13 i 18,  el procés dels CDR, els judicis a la família Pujol i del cas del 3%… Però el “nus gordià” del conflicte que mantenia l’independentisme amb l’Estat ha quedat tallat amb l’aprovació dels indults als nou polítics que arrossegaven penes de presó.

Tenim al davant una nova pàgina en blanc de la nostra història que  ens correspon escriure. Amb l’avantatge que ja sabem, per amarga i dolorosa experiència, quins són els gruixudíssims errors que els catalans podem tornar a cometre (cabdillisme, populisme, unilateralisme, corrupció, nepotisme,  sectarisme, manipulació mediàtica, censura, mil·lenarisme…).  Ens pertoca a tots, però, de manera molt especial, al president Pere Aragonès, avançar en la bona direcció i amb pas ferm, que només pot ser fruit del consens, a partir del diàleg transversal, permanent i constructiu amb les principals forces polítiques i socials de Catalunya.

Tot governant mereix 100 dies de “gràcia” abans de valorar les seves capacitats i Pere Aragonès, també. La primera batalla que li caldrà lliurar i guanyar és contra els hiperventilats que estan emboscats en les files del seu soci de govern, Junts x Cat, i que promouen, insensats, l’estratègia del “com pitjor, millor”.   Són aquests nuclis, que s’autoconsideren “puristes” i “guardians de l’esperit de l’1-O”, els qui poden anorrear i frustrar la nova etapa d’esperança que ara s’obre a Catalunya.

Però el gran perill que correm a Catalunya és que tornem a caure en mans d’un “predicador messiànic”. El procés no s’explica sense la “matraca” del pujolisme, que va crear i modelar una base sociològica disposada a “comprar-la”. Els seus 23 anys al capdavant de la Generalitat i la seva perspicàcia per dominar (pagant amb diners públics) el discurs mediàtic van alimentar la il·lusió independentista, com a mecanisme per perpetuar l’hegemonia d’una elit econòmica i política que té, com a finalitat exclusiva, l’enriquiment personal -a través del “pelotazo” i la corrupció- i la imprescindible impunitat judicial per poder escapolir-se de les seves malifetes.

Aquesta sembla que és la temptació d’Oriol Junqueras, el líder d’ERC, que pretén convertir-se en el nou “guia espiritual” de Catalunya, a imatge i semblança de Jordi Pujol. En aquest sentit, Carles Puigdemont no té la talla: el seu discurs és molt senzillet i no té les habilitats dialèctiques necessàries per entabanar la gent  de bona fe més enllà de cinc minuts. Oriol Junqueras és de la mena de polítics que s’agraden escoltant-se i, per això mateix, no és tan important el què diu, sinó com ho diu. D’aquesta manera, pot dir qualsevol bestiesa –i n’ha dit de l’alçada d’un campanar en els últims anys- sense immutar-se… i si cola, cola.

Jo he escoltat Oriol Junqueras dir, en el magnífic edifici gòtic de la Llotja, que no calia preocupar-se si, a conseqüència de la independència, Catalunya era expulsada de la zona euro: aquí, va rememorar davant un públic d’empresaris –estupefactes-, hi ha una llarga i sòlida tradició de fabricació de moneda pròpia, com demostra la variada numismàtica medieval catalana. I es va quedar tan ample!

Amb el repartiment de càrrecs i partides pressupostàries del nou Govern de la Generalitat, ERC s’ha quedat amb la potestat de distribuir les subvencions als mitjans de comunicació i amb el futur control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Això vol dir que aquest partit disposarà d’una “gran potència de foc mediàtic”. Espero i desitjo que Oriol Junqueras no l’utilitzi per donar la “tabarra” i esdevenir el nou “telepredicador” de Catalunya, com va fer Jordi Pujol durant anys i panys. Fins que va acabar com va acabar: fatal per a ell, per a la seva família i per a tots plegats.