“Ara mateix”

L’independentisme i Pedro Sánchez coincideixen almenys en la tria d’un poema: “Ara mateix”, de Miquel Martí i Pol. Però, cadascú l’agafa per on millor li convé. Mentre els ‘indepes’ reivindiquen aquell tros que diu que “tot està per fer i tot és possible”, Sánchez s’agafa a un vers menys compromès: “I som on som”. En veritat, els dos versos formen part del mateix poema, però la intencionalitat divergeix. No sé si tot, però segur que hi ha molt per fer, el que és més costerut és fer-ho possible. En tot cas, el quid de la qüestió seria com. D’altra, som on som, segur, fins i tot podríem mirar de definir com hi hem arribat, però el que importa ara és cap a on i com hi anem.

Anem a la prosa. Sigui per convicció, visió estadística, estratègia electoral o per por a l’esmena europea, Sánchez ha indultat els presos independentistes. Sóc dels qui, obertament, celebro el gest. És més, penso que aquest arriba tard, donat que tinc la ferma convicció que els presos mai haurien d’haver entrat a la presó. Sigui com vulgui, de res o poc serveix ara lamentar el passat. Així, aplaudeixo el present. Fets els matisos, el de Sánchez ha estat un gest valent i necessari. Ara, com era d’esperar, li plouen les hòsties. Els mals auguris li dibuixen una derrota electora sense pal·liatius. És possible. Encara queda. Veurem. Només constatar que Sánchez és com els gats, que acostumen a caure drets.

La sortida en tromba dels presos independentistes no dissimulava la seva alegria. Segons revelen les imatges de TV3, en el moment de la sortida els presos es debaten entre sortir amb actitud d’alegria o de funeral. Jordi Cuixart defensa la primera opció i Oriol Junqueras la segona. És Jordi Sànchez qui obre foc: “Què? Amb expressió d’alegria o no?”; Cuixart li respon ràpid: “Home, i tant. És una victòria, és una victòria… Què hem de fer, com si estiguéssim en un funeral?”; Junqueras divergeix: “No, no, funeral, que llavors sembla que ens alegrem que hi hagi molts represaliats”; Cuixart insisteix: “Victòria, victòria”; Junqueras també: “No, no, funeral, funeral”. I, vistes les imatges i les paraules posteriors d’uns i altres, va guanyar Cuixart. I suposo que és lògic i humà que, després de tanta captivitat, l’alegria s’acabi imposant. Després, els set expresoners i les dues expresoneres van parlar amb tota llibertat. Pesava en els seus discursos la necessitat de demostrar que els indults no els havien silenciat. De fet, com diu el poema, van sortir a cridar “qui som”, “i que tothom ho escolti”. Els crits han estat escoltats i interpretats. A la dreta els serveix per entonar el “ja us deia” i a Sánchez l’incomoden, però també sap que ja no hi ha marxa enrere.

I “ara mateix” què? Ara mateix, millor deixar de cridar i començar a enraonar. Enraonar, quin verb més maco, que vol dir parlar i al mateix temps raonar. A la dreta li fa urticàries i a tots plegats ens costa declinar-lo. Però, la política és justament això, enraonar per intentar posar-se d’acord. D’acord, l’acord és difícil, però necessari. Si alguna cosa hem après al llarg d’aquests anys, o hauríem d’haver après, és que sense enraonar les coses no acaben bé. I ja se sap que, per arribar a un acord, tots hauran de fer concessions. Com deia el poeta rodenc: “I som on som; més val saber-ho i dir-ho/ i assentar els peus en terra i proclamar-nos/ hereus d’un temps de dubtes i renúncies/ en què els sorolls ofeguen les paraules/ i amb molts miralls mig estrafem la vida…”.