Diuen que una abraçada genera la segregació al cervell de l’hormona vasopressina, la que provoca la satisfacció. Hi ha estudis que en descriuen els avantatges: retarda l’envelliment, redueix la gana i esdevé un excel·lent antidepressiu. Recomanen els qui en saben, un mínim de quatre abraçades al dia per sobreviure, vuit per mantenir-se i dotze per créixer; la durada suggerida és de vint segons per encaix. Abans de la pandèmia, a Holanda es va posar de moda una teràpia antiestrès que consistia a abraçar vaques; també, i de forma més estesa, es fa amb els arbres. Això no obstant, tot i la salubritat del gest, durant la pandèmia hem deixat d’abraçar o, si més no, n’hem restringit molt el seu ús i intensitat. El maleït virus ha fet saltar pels aires l’abraçada i tants altres béns de la humanitat, i ha reivindicat l’espai vital de cadascú. Diuen que la distància personal, la que ens donem tots plegats en relacions més o menys amistoses, és d’uns 46 centímetres -l’allargada d’un braç, aproximadament–, i l’íntima, la que només regalem a uns pocs privilegiats, voreja els 15. La pandèmia ens ha eixamplat la distància fins a metre i mig o dos metres. Ara, amb la vacunació, els abraçadors compulsius, entre els que m’incloc, anhelem tornar-hi.
Per això vaig celebrar l’abraçada del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, al ministre i líder del PSC, Miquel Iceta. Una abraçada que ha remogut els extrems i, de manera especial, ha abraonat als més hiperventilats de la bancada independentista. Ho veuen com una traïció i enlletgeixen Cuixart. Malament anem quan una simple abraçada mereix tanta gesticulació. Crida poderosament l’atenció que un líder independentista, empresonat per una manifestació, sigui lapidat a les xarxes socials pels seus mateixos seguidors, que ho fan des del sofà de casa. El mateix Cuixart ha sortit en defensa pròpia: “L’odi i el rancor no són una possibilitat”.
En el seu dia ja va passar quelcom semblant quan el llavors líder de la CUP, David Fernàndez, va abraçar al president Artur Mas. Els més radicals de cada família tampoc ho van entendre.
En una altra divisió, consta també l’abraçada de Nelson Mandela als seus carcellers.
L’abraçada, literal o simbòlica, ha estat sempre un gest de reconciliació de bàndols enfrontats, i en alguns casos la història li ha reservat el seu propi capítol. A Xile, l’abraçada de Maipú; a Mèxic la d’Acatempan; al Perú, la de Maquinhuayo; o a Espanya, la de Vergara, entre altres. Desconec si la susdita abraçada entre Cuixart i Iceta assolirà rang històric per haver contribuït a la reconciliació, i acabarem parlant de l’abraçada dels Tarongers, per exemple. Tant de bo. Constatar només que amb l’abraçada, afectuosa, cap dels dos va renunciar a cap dels seus preceptes, simplement van comportar-se com a gent civilitzada, que endevino que és el que són.
L’abraçada, quadre de Pablo Picasso, també ho explica.
