El hàmster mereix un descans

Catalunya mereix una treva. Des del 2012, en què Artur Mas ens va muntar al Dragon Khan -terme encunyat abans per Joan Carretero per definir els vaivens del primer tripartit d’esquerres- no hem parat de vaiverejar. Estem marejats. Ha estat un llarg període procesista, aviat farà nou anys, sense resultats tangibles, més enllà dels efímers 56 segons d’independència d’octubre de 2017 -temps que va transcórrer des que el llavors president Carles Puigdemont proclamà la independència, els conseqüents aplaudiments, i la suspensió-. Hi ha dues fotos que descriuen amb precisió extraordinària el moment viscut, les va fer el fotògraf de Reuters, Iván Alvarado, i en elles es pot veure un grup de gent, amb l’Arc de Triomf de fons, celebrant la proclama, primer, i desesperant-se segons després per la seva suspensió. Ni un minut, 56 segons de res i una factura molt elevada: presos i expatriats -l’indult triga massa-.

Per descriure la reincidència, va fer fortuna en el seu dia la metàfora del hàmster que dona voltes de manera incessant dins de la seva roda, ad eternum, resseguint un mateix camí sense arribar enlloc. Des del 2012, tinc complex de hàmster. Tret de dos fets desgraciats, els atemptats de Barcelona i Cambrils i la pandèmia de la covid, la sensació és de donar voltes a la roda, i més voltes, sense atendre cap altra qüestió.

Les eleccions del 14-F confirmaven que, tot i l’esgotament esmentat, l’anhel legítim de l’independentisme suma i segueix. També confirmen, però, que Catalunya segueix empatada amb ella mateixa, i l’equilibri entre els qui volen i els qui no la independència es manté, i això fa de mal resoldre. D’altra banda, la meitat que vol la independència es mostra dividida, quasi a la meitat. Així, des del 14-F i fins ahir, Catalunya no ha proclamat president –Pere Aragonès. Un temps en què s’ha evidenciat, una vegada més, que els dos principals actors independentistes, ERC i Junts, es detesten. Això no obstant, s’esgotava el temps i el no-acord duia Catalunya a unes altres eleccions. I ja se sap que la política fa estranys companys de llit. Amb la menjadora en joc, en temps de pròrroga, s’ha tancat l’acord. Així, Catalunya ja té Govern i, si vol i/o pot, ja pot començar a governar.

Tornant a la idea inicial de la treva, fora bo que destinéssim els proper quatre anys a governar. La postpandèmia mereix, ara sí, tota la nostra atenció. Ve un període difícil, el virus ha fet molt mal i les seves conseqüències en faran molt més. Per això, sense renunciar a cap anhel legítim, seria bo que el nou Govern prioritzés amb seny i que es deixés estar també de baralles estèrils. El hàmster mereix un descans.