En aquesta Espanya descentralitzada a batzegades, el temps ha anat desenvolupant una cultura nacionalista perimetral competitiva entre autonomies. Mentre que l’Espanya de l’interior es buidava cap al seu perímetre i cap al centre, Madrid representava el que sempre havia representat Castella, la vocació de mantenir unit el conjunt amb una visió centralista, potser per la circumstància de ser capital i seu de govern. En això, Madrid era diferent.
Els últims anys hem viscut l’afebliment de l’Estat del benestar, amb la descapitalització de la investigació, la sanitat, l’educació, i l’augment de les desigualtats i la pobresa. Tot això, a causa dels anys de govern de la dreta i la crisi econòmica anterior. El “miracle econòmic” generat en l’etapa d’Aznar va tenir les seves bases en la venda d’empreses públiques i en una bombolla urbanística provocada pels canvis legislatius que permetien l’especulació amb el sòl. Això va facilitar l’augment d’ingressos a l’administració, la urbanització desenfrenada, la corrupció i la falsa creença que tothom podria accedir a un habitatge.
Era pa per avui i fam per demà. El mastegot ens va venir sense matalàs. Sobre aquesta situació, els hereus d’Aznar van dir que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats i ens vam veure rescatant la banca amb les nostres butxaques buides i els seus dirigents anar-se’n amb pensions milionàries. Un rescat que no va tenir contrapartida per als ciutadans.
A principis del 2020, Pedro Sánchez va aconseguir formar un govern d’esquerres després d’una moció de censura a Mariano Rajoy i dos processos electorals. Tot, propiciat per la corrupció del PP , l’escissió de la dreta i el suport dels partits nacionalistes perifèrics que començaven a participar en la política espanyola, arran dels seus propis fracassos independentistes.
Aquest país necessita canviar el seu model econòmic, assentat en una deficient industrialització, en la deslocalització d’empreses, en la dependència excessiva del turisme i la construcció, i poc sostenible des del punt de vista mediambiental. A més, és obvi que el desplegament de l’Estat de les autonomies ha arribat al final i necessita que algú el comenci a ordenar. Treball ingent i complicat, amb un govern que requereix molts actors per governar.
Gairebé sense temps per organitzar-se, la pandèmia va venir i va aturar-ho tot. No obstant això, el Govern ha anat aprovant lleis importants i disposa de pressupostos per acabar la legislatura. La pandèmia ha posat a l’aparador les nostres pròpies deficiències, i el Govern ha introduït la cultura de la coordinació entre autonomies, imprescindible en un Estat descentralitzat amb vocació federal.
Davant d’una situació tan greu, s’espera que una oposició responsable es comporti patriòticament i doni un cop de mà. Però el PP no dóna suport ni a projectes de reconstrucció, ni a lleis que amplien drets ciutadans, no es presta a renovar òrgans institucionals i s’oposa a qualsevol proposta relacionada amb la pandèmia o amb el model territorial.
Per tant, ha utilitzat el Govern de Madrid per enfrontar-se al Govern espanyol, fins al punt de desenvolupar un discurs que ens recorda els moviments nacionalistes independentistes perifèrics. Ara es parla del “procés” madrileny i Ayuso ens recorda en actituds i ideologia Torra.
El PP ha guanyat les eleccions a Madrid amb un discurs identitari i victimista, apel·lant a conceptes que il·lusionen una ciutadania castigada per la pandèmia. Però la realitat és que durant dos anys no ha aprovat més de dos decrets, un d’ells per eliminar el permís d’obres per començar a construir. A la llarga, aquests discursos generen manca de recursos per a polítiques públiques, desregulació i pelotazos, fugida d’empreses, empobriment, augment de les desigualtats i pèrdua de cohesió social.
A Catalunya, després d’anys de desgovern, els partits independentistes es barallen pel poder, sense canviar els seus relats triomfalistes. A Madrid imiten el model i posen rumb a Ítaca sense adonar-se que als d’aquí el vaixell ja se’ls enfonsa, tot i que la vela encara floti i els que miren des de la costa encara no ho notin i no sàpiguen que Ítaca ni tan sols existeix i que no hi ha rumb a mantenir.
