Ayuso no ha jubilat anticipadament a Iglesias. Des de fa temps Iglesias sabia que ja no tenia aura electoral i havia de deixar la política partidària de la forma més hàbil possible. El líder històric de Podemos ha complert amb l’objectiu que tenia de salvar el grup parlamentari de Podemos a la Comunitat Madrid, i ha aprofitat el soroll mediàtic per a deixar el lideratge governamental de Podemos a Yolanda Díaz, vicepresidenta i ministra de Treball.
Si hi ha dues persones que van canviar la vida a Pablo Iglesias aquestes van ser Jesús Cintora i Yolanda Díaz. Cintora va ser qui el va fer conegut i el va convertir en candidat, en un programa com “Las Mañanas de Cuatro” que va desplegar, mà a mà amb Iglesias, un discurs d’indignació contra “la casta” en un moment d’efervescència social. Un discurs radical, amb un cert afany justicier, que pot ser perillós perquè a vegades l’antipolítica és capitalitzada en última instància per l’extrema dreta.
El 2012 va ser Yolanda Díaz qui primer va contractar els serveis de Pablo Iglesias per a portar-li la comunicació i el discurs de la campanya electoral gallega. Allò va tenir lloc un any després del 15-M. En aquells dies, Iglesias portava anys estudiant les tècniques de comunicació i de presentació televisiva, feia espàrring tertulià a Tele K i YouTube, i ja es venia com spin doctor, és a dir, un «Iván Redondo de l’esquerra» que volia aplicar un leninisme 4.0 o un anguitisme 2.0, per a trencar el cèrcol històric de la subalternitat i la criminalització (en temps d’ETA) que feia impossible que un projecte d’esquerra transformadora creixés a costa del PSOE. Fins i tot la pretensió era més gran, perquè es volia atreure a treballadors de dretes, assumint un discurs transversal, amb un neollenguatge simplificador anti-casta, amb un cert moralisme anticorrupció, en un terreny adobat per la crisi social, els escàndols del PP i CiU, així com l’ensulsiada del PSOE després de les retallades de la Troica i la reforma constitucional exprés de l’article 135.
En els primers anys del segle XXI, els partits i moviments socials a l’esquerra del PSOE es frustraven perquè feien el treball de carrer (per exemple, les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq), i, no obstant això, el PSOE era qui sortia a la foto i capitalitzava els vots. Així va ocórrer amb el fenomen de Zapatero, en un context d’eleccions convulses per les mentides d’Aznar, i per la incapacitat de Llamazares de créixer electoralment (posteriorment, va haver-hi una curiosa convergència entre Zapatero i Podemos). El parany estava en el fet que un discurs anti-PSOE limitava el creixement, però un discurs col·laboracionista tampoc millorava els resultats. Per a poder canviar aquest escenari feia falta tenir un poder mediàtic propi, i aquest és l’inici del camí d’Iglesias. Ara, sembla, que reprendrà el repte. Torna a la casella de sortida.
Iglesias en aquells dies buscava un candidat que volgués contractar-lo per a fer-li la campanya. S’hauria conformat que l’hagués fitxat Miguel Ángel Revilla, col·lega de tertúlia. Aquest no va voler, ni tenia previst presentar-se a les generals; probablement, el càntabre es va penedir. Cayo Lara també li va donar carabasses. Després, quan neix Podemos, el nou partit, que comptava amb els quadres d’Esquerra Anticapitalista (l’antiga LCR), necessitava també els quadres d’IU però les tècniques de comunicació de Pablo i Iñigo eren incompatibles amb relacionar-se amb els símbols de l’esquerra. Finalment, es va fer a l’inrevés. Primer va ser el discurs transversal i el fitxatge d’il·lusionats militants històrics d’IU i de diferents generacions de les Joventuts Comunistes que estaven a casa, i posteriorment, a través d’Alberto Garzón, van incorporar l’organització d’IU al projecte de Podemos, amb el suport de Julio Anguita.
Al novembre del 2014, Podemos va arribar a estar en enquestes en primer lloc. L’amenaça del sorpasso al PSOE era més que real. No obstant això, no va tenir pau interna. Iglesias va sobreviure a l’ambició d’Errejón, i va fer amb aquest el mateix (sense arribar al piolet) que Stalin a Trotsky, després de purgar-lo li va copiar el programa: va renunciar a prendre el cel per assalt, i va establir una política d’aliances amb el PSOE per a negociar una coalició postelectoral per al Govern espanyol. Podemos, a diferència d’IU, ja no negociava les carteres de Cultura o Esports, sinó que disputava el poder de la informació interna de l’Estat i dels canals públics.
Iglesias representava a una disfressada esquerra carnívora (m-l) i Errejón representava a l’esquerra vegana d’origen trotskista i anticomunista però renovada a través de projectes com el Patio Maravillas. Iglesias, ja parlamentari, havia realitzat unes certes concessions: no creia en una ruptura a l’estil de Varoufakis, i romania lleial a Alexis Tsipras, per la qual cosa també va encaixar com a pròpia la derrota política grega enfront d’Alemanya. L’ascensió de Podemos es produïa en un moment contracíclic amb una esquerra llatinoamericana i els BRICS en crisi. Amb aquest context extern hostil i la desmobilització de les seves bases, Podemos va ser progressivament integrat en el sistema; conceptes com la “casta” o “règim del 78” van quedar enrere. Però cal dir que la classe política, en reciprocitat, es va “podemitzar”, encara que fos només com a moda o estil. Perdut el programa més rupturista, Podemos es va quedar com una esquerra reformista keynesiana, això sí, amb visió estratègica i bones campanyes de comunicació. Iglesias va tenir sempre en ment allò que els fans de barri obrer demanaven en els noranta als grups de rock: “No siguis un venut”. Per això, simbòlicament, va preservar la cua de cabell, malgrat estar assegut durant més d’un any en el Consell de Ministres. Si com a oposició va aconseguir una pujada substancial del salari mínim, ja com a vicepresident del Govern d’Espanya, li va tocar la pandèmia. Aprofitant la nova política de la UE, ha pogut fer seus uns pressupostos keynesians. No obstant això, ell se’n va, perquè és un polític d’estratègia i no de gestió, i ho fa abans que es materialitzin les reformes estructurals que demana la Comissió Europea. Per això, també pot ser criticat per oportunista.
Entre les seves fites, en els últims set anys, està l’obtenir inicialment uns extraordinaris resultats, fent la quadratura del cercle, en aconseguir una alta votació simultània a Madrid, al País Basc, robant-li la cartera a l’esquerra abertzale, i a Catalunya, a la meitat d’un ascendent procés independentista. Això era una cosa inèdita, però també era temporal i inestable pel joc de malabarismes amb els discursos ambigus entre referèndums pactats i patriotismes de serveis públics. Cal dir que els amics portuguesos de Podemos (Boaventura de Sousa Santos i el món del Bloco de Esquerda) van demanar a Iglesias una mobilització conjunta a Barcelona en solidaritat amb el procés independentista en els moments de buit de poder després del referèndum i aquest s’hi va negar, sent qualificat en privat pels citats portuguesos com a “espanyolista”.
Iglesias va voler tenir la seva “dacha” de Galapagar per a rebre a aliats, mentre vivia amb la seva família. Si durant molt de temps el moment populista li havia donat una certa protecció, i fins i tot els seus simpatitzants li havien perdonat tot, ara ja no seria com abans, i començaria el descens. No obstant això, la seva caiguda no va ser en picat com en el cas de Ciutadans; Iglesias havia aconseguit tenir un sòlid sòl electoral capturant per al seu projecte una nova generació que no s’identificava amb el PSOE malgrat els esforços estètics de Pedro Sánchez de “podemitzar-se”. Iglesias va ser el gran mediador i articulador, juntament amb Iván Redondo, per a fer possible la històrica moció de censura contra Mariano Rajoy quan es va fer pública la sentència del cas Gürtel en 2018. En un moment de “autodesconnexió” dels independentistes, el exlíder del partit morat va saber mantenir un diàleg amb ells, la qual cosa d’altra banda ara li ha passat factura.
En termes demoscòpics, Podemos ha tornat a la grandària d’IU (sense oblidar que Más Madrid és una escissió de Podemos). El vol s’ha acabat. La guerra llampec, per la finestra d’oportunitat de la crisi econòmica, ha finalitzat. Pablo Iglesias té 42 anys i es pot dir que, amb la seva gent de la Facultat de Ciències Polítiques de Somosaguas, va saber portar noves perspectives a la política, afeblir el bipartidisme, i probablement el millor que hagi fet sigui la promoció de debats interns de l’esquerra en els programes de La Tuerka i, ja més professional, a Fort Apache, abordant la geopolítica d’una manera intel·ligent més enllà dels provincianismes de l’esquerra. Així mateix, va teixir una xarxa iberoamericana de contactes des dels temps de la Veneçuela de Chávez, però donant més èmfasi a Bolívia, l’Argentina i el Brasil, on va establir una gran complicitat amb Dilma Rousseff.
Iglesias ara tindrà temps per a debatre sobre tot el que va fer en l’acadèmia i en els seus projectes televisius, que és el que realment li agrada. Amb seguretat, la campanya d’atacs rebuts no li hauran sorprès, perquè venia de l’esquerra antiglobalització i d’altres experiències socials antisistema. La sorpresa va ser haver estat protagonista d’aquell momentum populista del 2014. El seu nom estarà en els llibres d’Història.
