La hibris (desmesura, supèrbia) dels polítics independentistes

Hibris és un concepte grec que es tradueix com a “desmesura de l’orgull i l’arrogància”. Era la transgressió dels límits imposats pels déus als humans. Per als grecs, l’hibris era el perill més gran que es podia donar a la polis, la ciutat-Estat. Actualment, on més s’ha analitzat aquest comportament ha estat en el món de la política, i es dona quan en el comportament de molts líders, la confiança i la seguretat en ells mateixos tendeixen a transformar-se en arrogància i prepotència.

David Owen, metge, neuròleg i polític britànic, al seu llibre En el poder i la malaltia assegura que la trajectòria de l’hibris en els drames grecs tenia les següents etapes: “L’heroi es guanya la glòria i l’aclamació en obtenir un èxit inusitat contra tot pronòstic. L’experiència li puja al cap i comença a tractar els altres, simples mortals, amb menyspreu i desdeny, i arriba a tenir tanta fe en les seves pròpies facultats que es comença a creure capaç de qualsevol cosa”.

El que passa és que l’excés de confiança en ell mateix porta el líder polític a interpretar equivocadament la realitat que l’envolta i a cometre errors. “Al final rep el que es mereix i es troba amb la seva nèmesi, que el destrueix”, remata Owen. Aquests polítics estan convençuts que el que pensen és correcte i que el que opinen els altres, no, fins al punt de creure que tots els que el critiquen són els seus enemics i consideren que acceptar les opinions dels altres és una feblesa. És a dir, el poder emmalalteix.

Poso uns exemples d’hibris en els nostres polítics independentistes i deixo que vosaltres mateixos jutgeu si estem o no davant de casos flagrants d’hibris.

El 12 de març passat es constituïa el nou Parlament sortit de les eleccions del 14-F. Una de les preocupacions dels partits independentistes era la presència de Vox a la cambra catalana. La nit anterior, els partits independentistes van acordar col·locar cinc representants seus a la Mesa del Parlament deixant-ne només dos a la resta de formacions polítiques (PS C). Amb la meitat dels vots, s’atribuïen una representació del 70% en l’òrgan de govern de la cambra que hauria de representar tots els catalans. Potser aquest fet sigui trivial si es compara amb el ple ignominiós del 6 i el 7 de setembre del 2017, quan es va contravenir a tots els efectes la normativa de l’Estatut, la Constitució i el Tractat de la Unió.

Fa uns dos anys, els partits independentistes van decidir que Miquel Iceta no podia ser senador. I fa unes setmanes, amb l’ajuda dels comuns, han perpetrat una alcaldada parlamentària en aplicar un sistema d’elecció (inèdit al Parlament), anomenat Imperiali, pel que sembla utilitzat a Itàlia entre el 1956 i el 1991, amb l’únic objectiu d’evitar que Vox tingués el senador que li corresponia pels resultats electorals. Vox pot agradar més o menys (a mi personalment gens), però ha obtingut 217.883 sufragis de catalans que lliurement els han votat i 11 diputats: més que la CUP i els comuns!

De fet, ERC, JxCat i CUP ja havien vetat el PS C, que va ser el partit més votat en aquestes eleccions. Per a més inri, deixeu-me recordar que, al Congrés dels Diputats, els partits independentistes catalans han coincidit més vegades votant amb Vox que amb el PSOE i Podem. És a dir, el gran problema de Catalunya, segons l’independentisme i els seus portaveus, no és la paràlisi de la Generalitat des de fa mesos, ni la seva inoperància, ni que vulnerin repetidament les lleis o que la meitat dels catalans siguin menyspreats i ignorats pels seus governants. El gran problema, segons els independentistes, són tots els ciutadans i partits que no professen la fe independentista.

Per mi, el gran problema dels independentistes és que no entenen que la meitat de Catalunya mereix respecte democràtic. Només a Catalunya es pot vetar, impunement, amb naturalitat, arrogància i desdeny la socialdemocràcia, un dels grans pilars de l’Europa de les llibertats, la democràcia i l’Estat de benestar. Es va construir després de la Segona Guerra Mundial i ha estat el partit polític que més benestar ha generat per al conjunt dels europeus.

A Catalunya s’ha normalitzat la permanent vulneració de la democràcia. Ens quedarem de braços plegats?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “La hibris (desmesura, supèrbia) dels polítics independentistes”

Deixa un comentari

Notícies més llegides