El sistema penitenciari és de caràcter essencial però desconegut, molt poc visualitzat. És essencial en la mesura que és l’instrument establert per l’execució de les penes privatives de llibertat segons l’ordenament jurídic.
Fins la data , a Catalunya es parlava del model penitenciari català (Catalunya té transferides les competències) degut a un major desenvolupament de les actuacions afavoridores del tractament penitenciari, abordant diferents etiologies delictives amb programes específics. En termes generals es marcava un patró d’actuació a tots els nivells, d’un major contacte i proximitat amb les persones privades de llibertat, intervenint molt més en aquelles àrees on calia incidir per afavorir el procés de reinserció i reintegració social.
Les plantilles van créixer, a partir dels anys 90,encara que no suficientment. Tanmateix però, l’anomenat model català entrava en absoluta contradicció amb el model de centre de característiques semblants al centre tipus que arreu de la resta d’Espanya s’estaven posant en marxa.
La construcció de grans centres penitenciaris, inicialment pot suposar un estalvi pressupostari, però en la mesura que es posa en marxa i passa el temps, es converteix en un gran forat econòmic. Per les seves característiques, en el seu funcionament quotidià, carregat de problemes de conflictivitat i altres, fa que l’estalvi inicial no sigui real.
Així mateix, els macrocentres, es configuren com espais on difícilment es poden dur a terme, amb prou garanties, les tasques encomanades, tant des del punt de vista de la seguretat, com l’atenció individualitzada i el treball formatiu i tractamental afavoridors de la reinserció i la rehabilitació. Aquesta realitat es veu agreujada per les constants externalitzacions de diferents actuacions així com el fet de tenir una plantilla curta d’efectius i força envellida.
Els grans centres penitenciaris, tenen diferents mòduls residencials ocupats per un gran nombre de persones privades de llibertat, i un nombre limitat de personal penitenciari per atendre i intervenir en totes les circumstàncies que es donen. Podem afirmar, per tant, que l’anomenat model penitenciari català és com el de la resta de l’Estat, amb alguns matisos. Val a dir, que els grans centres es troben ubicats en zones amb dificultats per accedir-hi amb transport públic, dificultant les comunicacions de les famílies, les sortides a l’exterior de les persones privades de llibertat en situació de permís penitenciari o en règim inicial de semi-llibertat, i el transport del personal penitenciari. Podem dir que són instal·lacions poc sostenibles i que el govern ha realitzat importants contractacions externes per garantir el seu funcionament.
És cert que a Catalunya s’ha avançat en l’aplicació del règim semiobert i obert, potenciant el règim d’autoresponsabilitat. Una discussió diferent és com s’ha fet i amb quins instruments i plantilles. El plantejament que s’ha dut a terme no cobreix les necessitats de la realitat social de les persones privades de llibertat que accedeixen a aquest estadi de compliment de la pena, ja que no hi ha prou centres oberts. S’ha intentat pal·liar, més o menys, la situació amb les Unitats Dependents (contemplades en l’ordenament legal penitenciari) que són de gestió privada i amb poques places. Una solució força discutible ja que no cobreix tots els àmbits territorials i amb una gestió privada exerceixen actuacions que corresponen a l’administració penitenciària.
Ens calen més centres oberts, a diferents àmbits de la geografia del país, amb les dotacions de personal corresponent, tant de seguretat tal com està establert, com de gestió administrativa i de tractament. Ens cal a la Catalunya Central, a les comarques més poblades de Catalunya. Això no vol dir que no hi hagi Unitats Dependents, però han d’estar centrades en àmbits d’intervenció terapèutica,i en cap cas han de ser utilitzades per pal·liar dèficits de l’administració.
