Activista aliat del feminisme en la lluita per la igualtat d’oportunitats i l’equitat de drets entre homes i dones. Milita el PSC, forma part d’entitats feministes i abolicionistes de la prostitució, entre les quals AHIGE (Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere).
Els homes tenim un gen particular que ens empeny al masclisme?
El gen masclista ha de ser un dels més duradors en la història de la humanitat perquè, des que tenim memòria, hem anat deixant generació rere generació una herència en la qual l’home té la supremacia absoluta i la dona queda subjugada al que ell estableixi. Aquesta és una realitat de la qual les dones fa temps que han començat a prendre consciència i s’han començat a activar col·lectivament i individualment com a persones que volen defensar els seus propis drets. Els homes comencem també a prendre’n certa consciència, molt poca. Amb el pas dels anys, aquesta consciència va forjant una realitat en defensa dels seus drets, i els homes, que mai s’havien plantejat què estava passant, perceben les discriminacions que han sofert. El masclisme no és més que la imposició d’un model en el qual unes sofreixen i els altres tenen l’autoritat per fer el que vulguin.
En realitat, el masclisme és una construcció i no una cosa, diguem-ne, natural?
Totalment. El masclisme és una construcció social que adjudica als homes, per la sola raó de ser-ho, una sèrie de privilegis que hem disfressat durant molt temps com si això fos una cosa derivada de la naturalesa. És una cosa que els homes han fet per mantenir el seu estatus enfront de les dones, i també els homes que no combreguen amb això. Per fortuna, en ser una construcció també és susceptible de poder desconstruir-se, i això és el que intentem.
O sigui, que la testosterona, la biologia, que de vegades se cita com a força major, és relativa en els comportaments masculins?
Hi ha estudis que semblen establir aquesta correlació entre testosterona i la manera d’expressar la masculinitat, mitjançant violència, agressivitat, intolerància, guerra, conflicte… Una cosa pròpia de societats ancestrals, on es guanyava exclusivament pel domini. Potser podria ser rellevant el fet biològic, però cal tenir en compte que no es tracta d’un virus que contagia a tots els homes. Els homes tenim la capacitat de canviar aquests comportaments. De reconstruir-nos com a éssers humans. Ha arribat el moment que la voluntat s’imposi a la testosterona.
En aquesta construcció, quin paper hi juguen les religions?
Les principals religions monoteistes estan dirigides per homes, i en elles les dones han estat sempre desplaçades. La religió, com a estructura, com a Església, la mouen els homes. Les seves lleis, les seves normes, les seves lectures i interpretacions també són masculines. En conseqüència, la religió és una mica d’homes, i per als homes. Són els que tenen el poder per fer o desfer. És cert que, com a home, hi ha coses que un no se les pregunta fins que topa amb la realitat. Vaig participar en un debat on hi havia quatre dones representant les quatre religions monoteistes més importants, que van arribar a la conclusió que s’havien posat d’acord en una cosa: el menyspreu a les dones.
Un evidència que els rols masculins i femenins són una construcció ho és també el fet que, en determinats períodes, les dones han tingut un paper preponderant respecte als homes…
Una cosa tan important com la reproducció, la cura, la garantia de la continuïtat… és una cosa molt poc valorada en les nostres societats. Tot allò que ha estat fet per les dones, històricament, ha tingut un valor inferior al que feien els homes. Així és, per exemple, en la conciliació del temps de treball laboral amb el de la llar. Per a molts homes això significa que quan acaba la seva jornada de treball comença el seu temps lliure: van al gimnàs, a prendre alguna cosa amb els companys, a casa a descansar… Per a una dona, generalment, quan acaba la seva dedicació professional comença la seva feina en la llar, i només si li sobra temps pot dedicar-se a alguna cosa seva, personal.
Què resulta avui el més descarnat i intolerable del masclisme: les lleis, els comportaments personals, els grups…?
Les institucions, excepte algunes excepcions, han avançat molt en la igualtat de gènere. Per exemple, en política, on la infrarepresentació femenina era evident fa uns anys, hem aconseguit, a través de les lleis, tendir cap a la paritat, com és el cas de les llistes electorals. Això ha permès que els nostres electes tinguin una representació més equilibrada. Això no passa en altres àmbits. És potser en l’espai personal, a casa, on es produeixen les discriminacions més grans cap a les dones. Elles tenen l’obligació moral, social, ètica… d’ocupar-se dels seus, de la seva llar, de la cura, de les ajudes, de les tasques…, de tot el que té a veure amb la cura dels menors i de les persones grans. Un àmbit en el qual la presència masculina es redueix a un 16-18% del temps. És un escàndol que provoca que les dones es vegin obligades a renunciar a aspectes vitals de la seva vida professional o de gran interès per a la seva vida personal per haver d’ocupar l’espai que els homes no ocupen a la llar. Això, que anomenem bretxa de les cures o bretxa de gènere a la llar, és una cosa que cal superar immediatament. L’escriptora Gemma Lienas diu que, si les conductes no canvien, les lleis no serveixen per a res. Lamentablement, l’actitud dels homes segueix sent esquiva quant a assumir les seves responsabilitats a la llar.
En qualsevol cas, estem parlant d’una part del món on les dones han aconseguit avenços que segueixen vetats per a moltes altres…
Em sento afortunat quan miro al meu entorn, perquè, almenys, he tingut com a home la possibilitat de preguntar-me coses. Quan un home té temps i la possibilitat de preguntar-se si la seva vida va per bon camí, significa que la resta ja ho té fet. Segurament, un home de la meva edat a l’Àfrica subsahariana potser no es pot preguntar molt més que com alimentar cada dia la família, com sobreviure a qualsevol salvatjada mediambiental o humana… Sí que som afortunats com a homes en aquest món occidental en el qual ens ha tocat viure.
Semblava que els avanços en l’alliberament de la dona eren imparables i irreversibles. És així o, per contra, es tracta d’assoliments molt fràgils i amenaçats?
Hem viscut una autèntica revolució social de les dones en defensa dels seus drets, a pràcticament tot el món. Ha estat una batalla, de vegades silenciosa, gradual, duta a terme inicialment per poques dones i en pocs espais, fins que ha fet eclosió i ha començat a formar part del nostre dia a dia. A Espanya aquest canvi resulta espectacular. Enfront d’això, sorgeixen ara moviments reaccionaris ancorats en les tradicions, en qüestions que tenen molt a veure amb l’egoisme econòmic i social, i molt poc amb la idea de compartir i socialitzar. I no són només d’extrema dreta. A Catalunya, sense anar més lluny, ho veiem a JxCat, on alguns dels seus membres fan gala d’actituds homòfobes, masclistes i contràries als drets de les dones. Aquesta reacció del masclisme apareix quan es veuen descol·locats en la seva forma de vida i d’entendre el que és ser home. Cosa que, per descomptat, atempta contra la llibertat, la democràcia, l’autonomia personal…
On es manifesten els grans gaps respecte a la condició de la dona?
En aquest terreny, el sistema educatiu mereix un punt i a part. Cal sacsejar-lo sencer, partint del principi que, encara que comparteixin el mateix espai nenes i nens, una cosa és parlar d’un sistema mixt i una altra d’exercir la coeducació. Modificar el futur de les societats exigeix pedagogia. Cosa que només vindrà d’un sistema que ha de passar de la compartició d’espais a l’equitat plena. On els protagonistes no poden ser només les alumnes i els alumnes, sinó el professorat, el personal administratiu, les famílies… i, al final, les institucions. En aquest camp, el Govern basc ha estat artífex d’un gran canvi respecte a la igualtat d’oportunitats creant Emakunde, que és una institució que treballa amb els homes per a la plena igualtat.
Així doncs, per a l’esquerra ja no només es tracta que les dones acompanyin els homes en les lluites, sinó que aquests cedeixin el testimoni…
Per a l’esquerra, el desafiament és doble, perquè el discurs no pot estar buit. Quan s’assumeix el feminisme com a força vital, si no s’actua en conseqüència, estem perduts. El protagonisme és de les dones.
