Els pols oposats no sempre s’atreuen

L’atracció magnètica té, entre altres lleis, dues de molt clares: els pols d’igual signe es repelen i els de diferent s’atreuen. En la recerca de la ‘mitja taronja’ perfecta, la teoria del magnetisme ha volgut extrapolar-se a la psicologia. Durant un temps, s’abonà la idea que, en les persones com en els imants, els pols oposats s’atreien, que la gent buscava en l’altre actituds diferents de les seves. Amb el temps i estudis, la teoria s’ha anat desmuntant. Un dels treballs més concloents, el de la Universitat de Califòrnia, resolt que les característiques que una persona valora en si mateixa són les que busca en la parella.

Després del 14-F, en aquests dies de trobades per formar govern, Catalunya m’ha fet pensar en el magnetisme i l’estudi californià. Els tres partits independentistes de l’arc parlamentari català, Esquerra, Junts i la CUP, van obtenir majoria i, tot i la victòria del PSC de Salvador Illa, el més segur és que manin els primers. Així, com que ERC va guanyar la partida ‘indepe’, el candidat republicà Pere Aragonès serà el president. La candidata de Junts, Laura Borràs, ja ha estat degudament compensada amb la presidència del Parlament. De les negociacions se’n desprèn que ERC i Junts tornaran a manar sota l’atenta mirada de la CUP, que torna a tenir la clau de la governació.

En matemàtiques, la propietat commutativa diu que l’ordre de factors no altera el producte. Així, si les negociacions arriben a bon port, aviat tindrem un govern de coalició amb els mateixos factors que l’anterior, commutats, sense alterar el producte. És a dir, el mateix govern al revés. Un govern barallat, que l’expresident Quim Torra va donar per esgotat fa un any. Un matrimoni de conveniència que va basar el seu èxit en una independència que, com va dir Fernández Campo en un altre context, ni està ni se l’espera.

Tornant a l’atracció magnètica, si alguna cosa queda clara en política, és que Esquerra i Junts són de pols oposats. D’altra banda, en els darrers anys ha quedat també molt clar que, lluny dels imants, aquests no s’atrauen, es repelen, i molt. Llavors, a què treu cap tornar-ho a intentar? Res fa pensar que hagin après alguna lliçó, per petita que aquesta sigui, ni tan sols que hagin fet l’autocrítica suficient, que el càrrec obliga, o hauria d’obligar. Així, amb els mateixos factors invertits, estem condemnats a repetir el desastre ja viscut. Tot plegat fa témer el pitjor, pluja de ganivets fins que les esquenes polítiques aguantin. I eleccions anticipades. I, desenganyem-nos, aquest país eternament dividit en dues meitats, viu un empatx electoral i algun dia, cansat, decidirà no votar o fer-ho en blanc, com en la ciutat fictícia de l’Assaig sobre la lucidesa del mestre José Saramago, que insisteixo a recomanar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides