Hasél: l’esquerra retrògrada i el secessionisme desbocat

El  fracàs a les urnes del secessionisme és una realitat, per molt que hom vagi dient que ha guanyat. Gairebé la meitat del cens, uns 2,5 milions de catalans, no van anar a votar; d’aquests, un milió o una mica més ja s’havia quedat a casa a les eleccions autonòmiques de 2017, i la resta l’han perdut a parts iguals els secessionistes i els no secessionistes, mal anomenats constitucionalistes. Però aquests últims, com una gàbia de grills, són incapaços de mostrar una posició o proposta conjunta.

El secessionisme –ovacionatper un podemisme interessat– ha tret al carrer tots els seus cadells dels CDR, juntament amb elements neofeixistes i/o neoanarquistes i tot amanit amb eixelebrats LOGSE. (I dic LOGSE amb tota la càrrega de crítica cap a la responsabilitat de tots els que han governat Espanya des de la transició). Pensar que és un moviment popular en pro del dret a la llibertat d’expressió és d’una ingenuïtat galopant.

El nacional-secessionisme està molt frustrat, els ha abandonat gairebé el 37% del seu electorat, el suport a la secessió –inferior al 27%– és el més baix des de l’any 2006, menys que el 9-N. I el seu proclamat 80% no supera el 31% encara que li sumem tots els vots d’En Comú Podem, que tampoc. I aquesta frustració s’ha traslladat al carrer i l’han ovacionat des de les institucions de la Generalitat i des de part del Govern d’Espanya.

Estem en una situació kafkiana. El Govern de la Generalitat actua com a antisistema, i la meitat del Govern espanyol com a oposició. Parlar de clavegueres de l’Estat quan tu tens la clau de les clavegueres sona a autocop tipus Fujimori.

Des de pretesament profunds posicionaments pseudomarxistes podem esquinçar-nos les vestidures sobre la frustració d’una joventut sense futur. Si això fos així, el món estaria en una situació prerevolucionària, i no és el cas. Només cal veure l’actuació desmesurada davant un suposat càstig a la llibertat d’expressió: crema indiscriminada de mobiliari urbà, destrosses en centres comercials i bancs i, sobretot, saqueig, no precisament de productes de primera necessitat, sinó de productes de marca.

Hasél, o millor dit Pablo Rivadulla, fill d’empresari corrupte i nét d’un militar franquista, a part de no haver fotut brot en la seva vida (que no ha treballat gaire), es reinventa com a pseudorevolucionari amb un discurs aparentment radical i té diverses condemnes per enaltiment del terrorisme, amenaces i lesions. La llibertat d’expressió a Espanya està garantida: jo puc cridar a Pablo Rivadulla imbècil o proterrorista sense por que em fiquin a la presó; una altra cosa és que ell es consideri amb dret a agredir-me, cosa que sí que és il·legal.

Les formes violentes mostren aquest cabreig perquè la societat catalana no els ha seguit, perquè alguna cosa es comença a esquerdar en l’hegemonia secessionista des dels inicis del procés. És un procés d’inici de la reculada, no per l’encert de l’inexistent  constitucionalisme, sinó per mèrits propis. La tensió continuada que des de fa anys el nacional-catalanisme ha mantingut sobre la societat catalana des de la transició, a la meva manera de veure, encara que el procés l’ha aguditzat, està generant, ja avui dia, cansament de la dèria separatista.

El problema per retornar al bipartidisme imperfecte que el sistema electoral determina és la disgregació de la dreta amb el sorgiment de Vox, la crisi interna del PP, incapaç de superar la seva herència corrupta amb un dirigent llastrat i l’estigma al País Basc i a Catalunya, on PNB i Jx-Cat (abans CiU) ocupen el segment derechona. A l’esquerra, el PSOE apunta recuperació a costa de Podemos en integrar-lo al Govern i deixar-los fer totes les sortides de to que els venen de gust, posant en evidència la falta de coherència amb el seu lloc institucional.

A Catalunya la recuperació no només prové del podemisme, també d’un electorat antinacionalista que ha abandonat a Cs per la por escènica de fa quatre anys i les bandades ideològiques cap ala dreta de la seva centralitat, amb crisi de lideratge inclosa.

Continua existint, a l’esquerra del PSOE, un buit polític que mai podrà omplir Podem: el d’una esquerra radical en els temes socials i coherentment antinacionalista. Un buit llunyà encara d’omplir-se i que es fa difícil de construir mentre l’electorat faci bandades entre un antinacionalisme de dretes (Cs) i una “esquerra” nacionalista (Podem/En Comú Podem).

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides