Abans d’intentar respondre a la pregunta de si existeix l’equidistància política, cal aclarir què entenem per equidistància. En el sentit primigeni la paraula equidistant significa mantenir una distància igual entre dos punts. Donat que estem parlant d’equidistància política, no crec que calgui exigir una precisió aritmètica a l’expressió. Ja sabem que els polítics sovint no fan números, fan màgia.
Quan un polític o un partit es manifesta com a equidistant, ens està dient que es considera capaç de dominar les seves passions en un tema políticament conflictiu i difícil. D’aquesta manera intenta situar-se en una posició superior a les dues posicions ideològiques, socials, econòmiques o simplement polítiques entre les quals es considera equidistant. També és cert que hi ha polítics que molt possiblement per ignorància, incapacitat, per evitar el compromís o simplement per no atrevir-se a analitzar la complexitat que hi ha al darrere de posicions ideològiques diferents, no volen o no poden prendre partit.
Sovint, els que es manifesten equidistants no gosen manifestar-se a favor d’una posició od’una altra per covardia, interès electoral o simplement esperant que el temps aporti una sortida a una posició política dilemàtica. Lògicament, l’equidistància s’acaba quan es vota i torna a aparèixer quan s’acosten eleccions.
És possible l’equidistància política?
Què implica aquesta equidistància?
Quines conseqüències o responsabilitats es deriven de ser equidistant políticament parlant?
En política, i actualment més que mai, cal analitzar a fons les causes i els orígens dels problemes polítics, veure com es poden resoldre o mitigar, prendre una decisió, aplicar-la i assumir la responsabilitat de les conseqüències.
L’equidistància política (precisament en contra del que vol aparentar) mai afavoreix la concòrdia i la resolució dels problemes; en el millor dels casos el que fa és ajornar-los. Mai contribueix a resoldre els conflictes de forma justa ni democràtica, ja que l’actitud equidistant nega de soca-rel que sempre hi ha una part que té més raó o és més justa o més pragmàtica que l’altra en litigi. Per tant, sóc dels que pensen que l’equidistància política no és admissible en la nostra societat.
L’equidistància política es dona en tertúlies, programes de ràdio i televisió, debats parlamentaris i fins i tot en les interpretacions de les estadístiques socials. Cada cop hi ha més equidistància i cada cop els problemes polítics estan més entortolligats. Crec que fora més realista i pragmàtic abandonar l’equidistància política i simplement decidir políticament mesures, aplicar-les i assumir les responsabilitats que se’n derivin: cal deixar de banda l’equidistància estèril.
Darrerament l’equidistància política adquireix aspectes altament sofisticats i fins i tot perversos. S’utilitza per prolongar i complicar la gestió política, i el que és pitjor, endarrereix la solució i la fa molt més onerosa per a l’erari públic. L’equidistància política es mou amb comoditat i arrufa el seu plomall quan el debat independentista desplega les ales a la canxa dels parlaments. En aquests casos, per avançar cal un consens que permeti veure com les mesures consensuades (que per definició no satisfan cap de les posicions) aporten resultats, i els seus avantatges o inconvenients per als diferents sectors de la població.
Posteriorment i a la llum dels resultats, cal proposar una alternativa més resolutiva. Hem d’exigir als polítics que no utilitzin l’equidistància política. Si per al ciutadà ja és difícil tenir una opinió ben informada dels temes que l’afecten, l’equidistància dels polítics no l’ajuda a prendre decisions i fins i tot pot fomentar la indiferència davant de les propostes polítiques crucials.
Finalment, totes les propostes, de dretes o d’esquerres, independentistes, federalistes o centralistes, són legítimes. El que no és acceptable ni justificable des de cap posició política és la mentida, l’engany i els danys i les pèrdues materials i morals que provoquen aquestes actuacions. Són tant més inacceptables com menys transparents o inescrutables siguin. Seria millor abandonar l’equidistància política.
La gran pregunta que molts ens fem és si els que s’autoproclamen equidistants polítics, el que fan no és altra cosa que facilitar el camí al separatisme.
