L’opi del poble

00El nacionalisme és una fe que relliga de forma mística la població, el territori i la llengua. Ho deia l’Enric Prat de la Riba, quan afirmava que “la religió catalanista té per Déu la pàtria”. I no anava errat. L’independentisme es basa en una exacerbació de sentiments i emocions que compacten un grup i donen un cert sentit a les vides dels individus fent-los partícips d’una idea superior que està per sobre d’ells mateixos i per la qual val la pena patir i, fins i tot, sacrificar-se.

Creences basades en mites. Mites basats en derrotes, com la de l’11 de setembre, en persones que han patit per les seves idees fins a arribar al martiri, com Lluís Companys. Com ens recorda l’historiador Francisco Javier Calpístegui, “la moral de la derrota és un element necessari per aconseguir l’objectiu últim, que no és altre que la recuperació del que es jutja més positiu dels vells bons temps”. A més, les desfetes arrelen millor dins l’imaginari col·lectiu que les victòries.

A través dels mites es recrea el passat. Es modela un marc històric que justifica el discurs polític present. La realitat és secundària, l’únic que importa és el dogma que configura la ment i aporta veritats absolutes en temps d’incerteses. El convenciment d’estar en el costat correcte de la història, la mobilització permanent per salvar un país o una cultura sempre amenaçada per forces externes. Res cohesiona més que la por a un enemic real o fictici.

S’arriba així a l’autoengany, a la postveritat, a les fake news, al consum de notícies falses de forma conscient, perquè el que veritablement importa no és saber quin és el món que envolta als creients, és tenir arguments per llençar a la cara de l’adversari, siguin o no certs. Estintolar la raó, l’única raó possible. Una raó tan gran que està per sobre de la realitat. Tenir la raó és important, perquè situa qui la té en un pla de superioritat respecte als descreguts i els escèptics.

Aterrat a la política, aquest sentiment religiós en què s’ha convertit el nacionalisme és un artefacte imbatible. La cosa no va de governar, va de poder i aquells que l’ostenten estan per sobre del bé i del mal. Són inefables. Qualsevol crítica és un atac al conjunt del poble, i només serveix per cohesionar encara més un grup de per si hipermobilitzat i criminalitzar a qui la profereix, per molt carregat d’arguments que estigui. Ho vàrem veure en el cas Banca Catalana. Ho estem veient amb el procés.

Un exemple són els polítics presos o fugits, que han passat a formar part del martirologi independentista fins al punt de convertir les seves residències i les seves cel·les en llocs de peregrinatge, on s’hi atansen personatges que fan llargues caminades carregant urnes a les seves espatlles i porten de tornada relíquies, com un bri de la gespa del jardí de Puigdemont a Waterloo, o que s’apleguen cada vespre davant la presó de Lledoners per saludar megàfon en mà.

Al caliu dels mites han nascut rituals destinats a recordar l’ultratge de la derrota i a perpetuar-los en el temps en forma de compromís amb la causa. I això no és un fet menor. Els rituals promouen la comunió amb un sistema i assenyalen aquells que són aliens o, simplement tebis. Polaritzen la societat i porten el marc mental construït per la mitologia al terreny físic. De vegades, com les manifestacions de l’11 de setembre, de forma festiva, altres, com les inquietants marxes de torxes que han anat proliferant arreu de Catalunya, en forma d’amenaça més o menys subtil.

I al costat de tot això sorgeixen els símbols que deixen clara la pertinença de qui els llueix i, per contrast, de qui no. Símbols que sempre són de part –mai integradors- per això s’arracona la senyera en favor de l’estelada. Apareixen els llaços grocs i, també, creus grogues a platges i places que els creients protegeixen, de vegades fins i tot mentre es llencen proclames des dels campanars de les esglésies. Prenen protagonisme els apòstols portadors de la bona nova, que donen forma al discurs i indiquen el precepte del dia des de púlpits mediàtics.

Resulta difícil lluitar contra tanta transcendència. Per això l’independentisme guanya les eleccions una vegada i una altra. Per això sempre acaba formant govern. Perquè més enllà de l’odi que es professin, els que comparteixen la fe es veuen condemnats a un acord que exclogui als pagans si no volen carregar amb l’estigma de l’heretgia.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

2 comentaris a “L’opi del poble”

  1. Qui ha escrit aquest artícle necessita un bon psiquiatra. A no ser que no es cregui res del que diu, i simplement ho diu per defensar la seva patria hispanica, la més nacionalista de totes, enganxada a un passat feixista del qu no es vol desenganxar.

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides