Trista i sola, Catalunya, on vas?

Les eleccions catalanes, previstes per al 14 de febrer, han obert un panorama més complex del que hi havia fins ara. Mentre que Vox sembla consolidar-se a Catalunya, a rebuf de la crispació generada pel nacionalisme sobiranista, Ciutadans minva i el Partit Popular no sap exactament què fer, els grups independentistes, després del fracàs del procés, es barallen, es trenquen i es reinventen, per mantenir la menjadora.

D’una banda, tenim els més o menys unilateralistes, nostàlgics del passat que hauria pogut ser, convençuts que cal posar més carn a la graella per aconseguir-ho. Aquests van a la seva, independentment de si tenen majories suficients dins la població per tenir la mínima credibilitat ètica. I entre aquests, els convençuts que no podran aconseguir la independència si no es genera més embolic, més odi i violència. D’una altra banda, hi ha els que diuen que si no es va poder aleshores, doncs ara molt menys; es prenen el seu temps i pensen a pactar. Un tercer grup es desmarca i simplement vol tornar al catalanisme positiu, aquell que generava ampli consens i ajudava a la governabilitat d’Espanya.

Paradoxalment, en aquesta batalla pel domini de l’independentisme, els aparentment més radicals i populistes, que segueixen mantenint posicions clarament fracassades, són els que ja van tenir comandament en plaça la seva oportunitat. Els seus missatges sonen a un déjà vu. Per ventura no es tracta de demostrar qui és  més pota negra i aconsegueix més vots?

En tot cas, no sembla lògic que els altres partits, després de les eleccions, els permetin governar, quan l’únic que han fet és molt teatre, degradar l’economia i la convivència a Catalunya, i aconseguir que companys de viatge siguin a la presó.

La polarització generada per l’independentisme, traslladada al Parlament català, no ha portat res que valgui la pena en molts anys. Assistim a una confrontació permanent, poc constructiva, més ancorada en la teatralització que en la política, que ha donat governs poc proclius a governar per a la majoria de ciutadans.

Als mitjans de comunicació, a rebuf de la política, cada vegada que es publiquen noves enquestes es tornen a plantejar les mateixes dues preguntes que portem quaranta anys repetint: tornaran a pactar les forces independentistes i seguiran fent la seva? O serà possible un tripartit d’esquerres? Potser ni una cosa ni l’altra.

Entre la població, tot i que l’independentisme s’ha entestat a polaritzar la situació, i hagi aconseguit alterar la convivència, les enquestes segueixen mostrant que els ciutadans de Catalunya no es divideixen en bons i dolents, fidels o traïdors, independentistes o no.

Molts independentistes, segons com, es tornen federalistes. Els autonomistes es tornen més centralistes o més federalistes i els federalistes poden ser més autonomistes o més confederals. Alguns són o se senten més espanyols que catalans i altres més catalans que espanyols. Cabuts!: segueixen dominant les identitats compartides. Per això, sembla més a prop del sentiment ciutadà la gamma de matisos que s’està obrint actualment entre els partits independentistes que el bloqueig dels últims anys.

I vist el que està passant al Congrés dels Diputats, on l’esquerra no ha tingut més remei que recolzar-se en el nacionalisme disposat a pactar, a Catalunya podria passar una cosa semblant. És temps de garantir un govern que prioritzi el benestar dels ciutadans davant la inanitat a la qual ens condueix l’independentisme, però al mateix temps necessitem un govern capaç de pactar amb les altres forces polítiques una sortida de l’impàs en què estem. Un govern assentat en la realitat, encara que no en l’immobilisme. Un govern bàsicament de caràcter social, que pugui acordar amb el nacionalisme pactista sortides a la crisi que ha generat la unilateralitat dels més radicals. Una sortida que tingui en compte la majoria del sentiment ciutadà.

D’aquestes eleccions en sortirà un Parlament de Catalunya molt fraccionat, però esperem que sigui capaç de treure’ns de l’impàs polític en què ens trobem, capaç de buscar alternatives que generin més consens i que tingui possibilitats d’entendre’s amb el govern espanyol.

Els resultats de les eleccions ens marcaran el camí de l’entesa.