La tragèdia d’un home ridícul

Quim Torra ja no és president, però el que veritablement li dol és que tampoc és màrtir. Ell que estava disposat a anar a la presó per la causa, que ja s’havia mentalitzat per compartir captiveri amb els seus herois patris i a assumir tots els sacrificis, que maldava per seguir la senda marcada per Puigdemont, Rull, Turull i tants altres màrtirs. Però ningú va a la presó ni fuig del país per utilitzar les institucions per fer propaganda electoral en favor del seu partit. Tampoc per decorar edificis públics amb cartellets. Com a molt, l’Estat opressor et destitueix perquè et sacrifiquis cobrant cada mes, de la butxaca de tots els contribuents espanyols, la teva paga d’expresident, que són una mica més 10.000 euros els pròxims 14 mesos, i sufraga les despeses d’un despatxet on tancar-se a defensar el país, que Torra ha posat a la Casa Solterra de Girona, un palauet ben aparent, prou lluny de Barcelona per evitar que es contamini del cosmopolitisme d’una ciutat que mai no ha entès ni ha estimat.

Ara que ja ha aconseguit que el seu apreciat Pere Cardús cobri com a director d’una oficina de l’expresident que encara no existeix, s’avorreix tant que fins i tot s’ha ofert per assessorar el Govern en la lluita contra la covid sense que fins al moment ningú li hagi fet gaire cas. Com tampoc ningú ha escoltat els seus oferiments per bastir ponts entre les diferents forces independentistes. Són coses que demanen una certa autoritat, virtut de la qual no sembla anar ben servit, vistes les converses de David Madí en què el qualificava de “subnormal polític profund”.

Quina tristor descobrir que els teus pensen això de tu, que no et volen ni a Waterloo perquè creuen que ets “una cabra boja que va per lliure, un ignorant i un imbècil”. Veure que la poca gent que es va aplegar al teu costat quan vas sortir del palau de la Generalitat no es devia a la por a la pandèmia, sinó a la indiferència que inspiraves a la meitat de Catalunya per a la qual vas governar.

Torra gasta el seu temps decidint què fer amb els seus records, amb els obsequis que va rebre mentre va ser president. Una feina que demana reflexió, perquè pot ser transcendental per a la nostra història. Què fer amb la carota i el fuet de la Patum que li va regalar la Montse Venturós? Les porta a casa seva o les du al seu palauet gironí? O amb la samarreta del Barça que li va regalar el club, però l’hi va donar un botifler perillós com en Bartomeu.

Quan la feina li deixa una estona lliure es dedica a fer piulades i repiulades a Twitter per denunciar les infàmies de l’Estat Espanyol, del qual viurà força bé fins al darrer dia de la seva existència. Es consola de la seva soledat difonent aquella entrevista que li va fer Vilaweb on proclamava solemnement que “necessitem una majoria determinada, decidida, conscient del moment històric”. Una forma com qualsevol altra de reconèixer que la pretesa majoria social amb què l’independentisme volia imposar el trencament amb Espanya mai no va existir.

Segurament li hauria agradat poder difondre alguna entrevista més, però de bufetades entre els mitjans per parlar amb ell, d’ençà de la seva sortida de Palau, no sembla haver-n’hi hagut gaires. Tantes coses que havia de dir contra els pressupostos generals de l’Estat, contra la monarquia espanyola, que allò sí que és corrupció i no la fotesa del 3%; tantes ganes de defensar Laura Borràs. Tants llibres i tantes poesies per recomanar… Però són pocs els que li truquen i ara potser comença a posar en dubte que la indiferència que senten per ell la majoria dels catalans es degui exclusivament a l’autoritarisme venjatiu propi dels espanyols.

Qui sap si aviat no arribarà a descobrir que mentre va ser president, el representant de l’odiat i pèrfid Estat espanyol, aquí, a Catalunya, va ser ell i ningú més que ell, i que per això, per exemple, era el custodi de les claus de les cel·les on romanien aquests admirats presos amb què diu voler compartir el seu destí fatal. Que si volia, com exigia durant els seus darrers dies a Sant Jaume, que l’Estat demanés disculpes per l’afusellament de Companys, només calia que ho hagués proclamat, qui sap si amb una d’aquelles pancartes que tants maldecaps li han portat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

2 comentaris a “La tragèdia d’un home ridícul”

Deixa un comentari

Notícies més llegides