“Pàtria”: Encara un llarg camí per recórrer

A un poble de l’Euskadi profund, un petit empresari paga l’impost revolucionari per primera vegada. Però quan la banda li requereix un segon pagament, la quantitat desorbitada que li exigeixen li impedeix enfrontar-se al deute. L’empresari voldria comunicar-se amb ETA, explicar les seves circumstàncies, justificar-se. “Potser m’entendran, pensa, potser acceptaran un ajornament”. En aquest instant, el nostre home comença a morir: des del mateix moment que confia que ETA comparteixi amb ell certs codis morals – “si els ho explico, entendran la meva situació”-, és a dir, sentit comú, racionalitat – ja és, per dir-ho així, mort. La banda, tan present en aquest poble a través de lesherriko tabernas i la militància abertzale, es mostra davant d’ell, en canvi, com un cos absolutament inaccessible, eteri: impossible comunicar-se amb cap dirigent. Igual que Josef K. -el protagonista de la novel·la El procésde Kafka-, el nostre empresari(Jesús Maria Lertxundi, àlies Txato)és un ésser perdut en el laberint, acusat d’un delicte que no comprèn i interpel·lat per una autoritat remota i omnímoda. Un bon dia, la sentència apareix pintada a tots els murs del poble: “Txato delator”. I poc després, rep un tret per l’esquena. A partir d’aquí, la sèrie Patria,la gran revelació televisiva de la temporada, tractarà de dilucidar si un fill del millor amic del Txato – enrolat a ETA – és o no és l’assassí.

Assassinat pel fill del teu millor amic… L’argument sembla voler caracteritzar la trajectòria criminal d’ETA com una “guerra civil entre bascos”. Però el que realment mostra la sèrie és una guerra civil entre euskalduns. Perquè Patria,com el procés a Catalunya, és una sinècdoque: no hi ha tota la societat basca. Qui la protagonitza és la part del país que parla euskera i que combrega, en les seves diferents variants, amb un nacionalisme sociològic. La pròpia reacció de l’empresari davant les pintades que l’acusen de “delator” és més que eloqüent: “però si sóc euskaldun… i mai he tingut tractes amb la policia”. Com podeu tocar-me, si sóc un dels vostres?

El detall no és menor. Mostra fins a quin punt han calat certs relats. Tot i ser Pàtria una sèrie valenta, que denuncia sense ambigüitats la barbàrie terrorista i els seus justificadors, està penetrada, impregnada -fins i tot en part, fins i tot inconscientment- per marcs mentals nacionalistes. Així, mentre que entre els personatges bascoparlants trobem persones de tots els pelatges (miserables, dignes o migpensionistes), els maketos (castellanoparlants procedents de la resta d’Espanya) són gairebé sempre éssers sinistres: el guàrdia civil prepotent i brutal; l’inspector de policia torturador; el marit borratxo i maltractador d’una de lss protagonistes (euskalduna)… En qualsevol cas, personatges escassos, secundaris i perifèrics.

On són les famílies maketas que van patir en aquells anys i que ho van pagar amb sang, exili o soledat? Què pensaven, què sentien, des de la seva diferència cultural, des de la paradoxa de viure en un país que era seu però que alhora no ho era? Posats a imaginar: s’imaginen avui dia una sèrie amb un personatge independentista que sigui borratxo i maltractador? És que potser entre la policia destinada a Euskadi potser no hi havia gent terroritzada, l’únic somni del qual era aconseguir un trasllat al seu lloc d’origen? Pel que fa a això, tal vegada serà didàctic recordar la història de la primera víctima d’ETA. Es deia José Antonio Pardines i era un guàrdia civil gallec de vint-i-cinc anys. El dia 7 de juny de 1968, va cridar l’alto a un cotxe on viatjaven els membres de la banda Iñaki Sarasketa i Xabier Etxebarrieta. Després de demanar-los els papers del vehicle, es va dirigir a la part del darrere i, en ajupir-se per comprovar la matrícula, va exclamar: “Això no coincideix”. Van ser les seves darreres paraules. Etxebarrieta li va disparar per l’esquena: la mateixa mort que el Txato. Trenta anys després, el 1998, Sarasketa recordaria que va intentar dissuadir el seu company de matar la guàrdia si eren descoberts (“el desarmem i ens n’anem”). “En qualsevol cas” -assegura-, “va ser un dia funest. Un error. Com molts altres en aquests 30 anys. Era un guàrdia civil anònim, un pobre noi. No hi havia cap necessitat que aquell home morís.”

Pardines, com Miguel Ángel Blanco (també jove, també fill de gallecs), difícilment haurien estat protagonistes a Patria. Encara hi ha un llarg camí per recórrer.

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides