El comiat sobtat, encara que després frustrat, de la icona blaugrana va deixar en estat de xoc una bona part de la societat catalana. La continuïtat només és temporal i a contracor. Més enllà del que és estrictament futbolístic, aquesta fugida a terminis té alguna cosa de final d’època i d’escenificació de la caiguda dels déus. L’evidència també que els amors no solen durar per sempre i que la gent consentida tard o d’hora s’acaba comportant com a tal. De cop, tots aquells valors i particularitats que havíem brandat per justificar la nostra idolatria hem vist que només estaven a la nostra imaginació i eren un producte de la nostra fantasia. És com si ens haguéssim assabentat de manera brutal que els Reis són els pares. El somni en el qual estàvem instal·lats ara s’ha esvaït.
Després del dol, hauríem d’anar assumint que ja no som tan únics i especials i que patim, de fa temps, una evident declinació com a país que va molt més enllà de les ocurrències del nen mimat, de la mala gestió de la directiva blaugrana o de la humiliació a què ens van sotmetre uns futbolistes bavaresos. Hem estat instal·lats, i molts encara hi estan, en una bombolla d’irrealitat. “El món ens mira”, afirmaven alguns de manera aspiracional, però en realitat ens mira poc i cada vegada ens considera menys. Ens hem convertit en un país realment petit, no de dimensió física, sinó d’horitzons, de projectes i de plantejaments.
Apel·lant a una Arcàdia feliç, ens hem estancat socialment i econòmicament, mentre, lògicament, la resta del món no s’aturava. Hem continuat vivint de la inèrcia del passat, però la nostra velocitat de creuer ha anat minvant fins a evidenciar la situació estancada i mediocre en la qual ens trobem. Anestesiada bona part de la societat civil organitzada, poca gent s’ha atrevit a dir públicament que no anàvem bé, que la nostra economia perdia competitivitat, que ens endarreríem faltats d’apostes innovadores, que la societat es fracturava, que ens anàvem convertint en presoners del nostre narcisisme.
No fa molt que el Cercle d’Economia alertava de la falta de polítiques socials i econòmiques a Catalunya i reclamava una reacció i recuperar la suma d’esforços per donar viabilitat futura al país. Fa unes quantes setmanes que un grup de reputats economistes va llençar un manifest reclamant un replantejament econòmic global a Catalunya i la recuperació d’una necessària i inexistent política
industrial (de qualsevol política, afegiria jo), la qual s’hauria de fonamentar ara en el coneixement i la innovació. Recentment, dos professors de la London School han explicat, amb dades, la declinació de l’economia catalana en relació i com a contrapunt de la madrilenya, la qual ens ha superat en termes de PIB, però també de dinamisme i modernitat.
El capital exterior busca l’estabilitat política. Per cada 12 euros d’inversors estrangers a Catalunya, a la comunitat de Madrid n’hi van 60. I tot això no ha estat sempre així. El canvi de tendència s’ha produït a les dues darreres dècades. També fa ben poc, la reputada consultora nord-americana McKinsey ha publicat un informe sobre el futur econòmic i l’ocupació al món en el qual Catalunya surt qualificat de territori estancat i de monocultiu turístic, equiparat, és un exemple, amb Montenegro. En canvi, l’estudi destaca territoris dinàmics i innovadors a Espanya, com serien Madrid, Navarra i el País Basc. Fa poc temps, un treball periodístic ha avaluat que, del 2010 ençà, la despesa social a Catalunya ha disminuït un 8,8%, mentre que la mitjana espanyola en el mateix període havia crescut un 14,8%. Dades eloqüents sobre la prioritat o no de combatre la desigualtat i apostar per la cohesió social.
A Catalunya, l’anquilosament i la decadència no són fruit de l’atzar, sinó de la falta de polítiques públiques compartides i concertades que posin la proa en el progrés econòmic i el benestar de la gent. Massa pendents de la identitat i de viure jornades històriques, s’ha descuidat l’estabilitat política i establir estratègies i mecanismes de transformació econòmica i social. Mentrestant, hem minoritzat institucions de tota mena i les hem posat al servei de la idea única, amb la qual cosa han deixat de fer el paper d’alerta que els pertocava.
No deixem de fer-nos gols a la pròpia porteria.
