El mes d’agost no va poder començar de manera més fatídica: tan bon punt va arrencar, el dia 1, moria a Múrcia Eleazar Blandón, un temporer nicaragüenc, immigrant sense papers, víctima de la cruel explotació i la denegació d’auxili a què el van sotmetre els seus patrons. Dos dies després, el rei emèrit Joan Carles I abandonava el país, davant els nombrosos indicis que l’assenyalen com a sospitós d’haver rebut enormes sumes de diners com a “regal” per part de xeics àrabs de dubtós tarannà democràtic. Avui sabem que s’allotja a Abu Dhabi –un emirat de pèssima fama en el camp del respecte als drets humans–, hoste, com no podia ser d’una altra manera, d’un d’aquests xeics. El seu règim de vida? “Viure com un rei”, “viure a cos de rei”. Res com el llenguatge popular per retratar, de forma descarnada però sincera, la realitat.
Eleazar, Joan Carles. El contrast no pot ser més brutal. És el reflex de nosaltres mateixos. Perquè, malgrat complir totes les formalitats d’una democràcia (eleccions cada quatre anys, etc.), som, es vulgui o no, una piràmide. I aquests dos homes representen l’abisme entre els dos extrems de la piràmide, la terrible desigualtat social i econòmica que ens governa, malgrat viure en democràcia. El blanc i el negre entre els quals es desplega la infinita gamma de grisos en què vivim; grisos que determinen la nostra posició jeràrquica en l’embull i com de bé (o malament) ens ha anat a la vida.
Però aturem-nos en Eleazar. A la seva mort ignominiosa, obscena. Eleazar Blandón tenia 42 anys i havia arribat a Espanya l’octubre de l’any passat deixant dona (embarassada) i quatre fills a Nicaragua. Per començar, la seva història administrativa revela les profundes carències de la burocràcia espanyola: sol·licitant d’asil (per manifestar-se contra el règim de Daniel Ortega), un sistema saturat va fer que no el convoquessin per formalitzar la seva petició fins mesos més tard. Després va arribar la pandèmia i ho va paralitzar tot.
Els sol·licitants d’asil tenen residència legal fins que es resol el seu cas, i poden treballar al cap de sis mesos de la seva arribada. Però Eleazar Blandón, que no va poder formalitzar la seva sol·licitud, va quedar en uns llimbs jurídics: no podia ser expulsat, però tampoc treballar de forma legal. Va intentar aconseguir cita per arreglar els seus papers, sense èxit. Blandón no va arribar en pastera: era un sense papers a la força, víctima d’una Administració anquilosada, incapaç. Això el va abocar a una feina precària, al camp de síndries on el dia de la seva mort va suportar temperatures que van superar els 44 graus, dret des de les cinc del matí i sense que ningú li donés ni tan sols una mica d’aigua. La seva germana Ana relatava al diari El País que un dia li va trucar plorant: “Aquí a uno le humillan. Me llaman burro, me gritan, me dicen que soy lento. Te tiran el polvo a la cara cuando estás agachado”. Tot per cinc euros l’hora. En jornades que de vegades anaven de les set del matí a les sis de la tarda. Però l’obscenitat, la sordidesa, no s’atura aquí: segons Ana, quan el seu germà es va desmaiar, víctima d’un cop de calor, ningú va trucar a una ambulància. Van decidir, per contra, esperar el camió amb què transportaven els temporers fins al camp. Però quan va arribar, algú va dir que s’havia d’esperar que tothom acabés de treballar per utilitzar el vehicle: és clar, calia aprofitar el viatge. De tornada, van anar deixant cada temporer al seu destí, un per un. Eleazar va ser l’últim: “El van abandonar al Centre de Salut de Lorca, ja desmaiat”, denuncia.
La cadena d’incapacitats va començar amb la burocràcia espanyola, però va ser la primera d’una llarga sèrie, cadascuna més greu: on era la Inspecció de Treball, encarregada de vetllar pel respecte als drets dels treballadors? On eren els sindicats, autodenominats “de classe”, per denunciar els abusos? On eren els polítics? On era l’esquerra? En definitiva: on hem estat tots nosaltres, que preferim mirar cap a un altre costat? Perquè se sap –i se sap des de fa temps– que la situació laboral que va patir Eleazar no és un cas aïllat: hi ha tot un sector de la indústria agroalimentària que se sosté sobre la suor i les espatlles de temporers com ell.
Aviat oblidarem Eleazar. De fet, molts ja l’han oblidat. Tanmateix, seguirem especulant sobre si el rei emèrit s’allotja (o no) en un hotel d’Abu Dhabi que costa ni més ni menys que 11.000 euros la nit.
País.
