Tot i no estar encara al juny i no poder sentir les orenetes, en començar a escriure aquestes línies em ve a la memòria el temps anual d'exàmens, coincidint amb els autoenclaustraments domiciliaris 'd'última hora' dels estudiants per aprovar el curs. Excepte malalties puntuals o algun càstig 'sumaríssim', no recordo cap altra autorestricció de la llibertat de sortir de casa, fins que ens arriba aquesta, totalment inesperada i per raons de supervivència. Així que intento endevinar les reflexions que intueixo bullen en el pensament de tantes persones, que tindran molt a dir quan acabi aquest malson negat fins que ja el vam tenir a sobre, i vam haver de córrer. Aquest article pretén proporcionar material per a una sortida entusiasta.
A Europa estàvem tranquils, perquè així ens ho deien els polítics al comandament, i, fins i tot, els mateixos científics ho reconeixien ('no cal córrer'). Acostumats com estàvem a considerar uns frikis i hipocondríacs els turistes xinesos o japonesos amb les seves 'ridícules' proteccions bucals, resulta que avui aquest tros de tela és l'aspiració de milions de persones i l'estraperlo s'està fent d'or. Un dels cuatro genets de la apocalipsi va finalment arribar. Pocs dies després veig amb horror al cel dels Estats Units milers d'avions volant encara per sobre del seu territori (flihgtradar24). Vaig constatar que allà també s'ho havien pres a la lleugera tot i haver tingut el triple de temps per preparar-se. Ara ja saben 'la que els hi està caient'.
Transformar el confinament en oportunitat ha estat, doncs, per a mi un objectiu clau i per això em vaig proposar no caure en la intoxicació, escriure articles com aquest, i llançar-me sobre una llista de llibres pendents de llegir. No obstant això, les reflexions sobre la situació bullien al meu cap, així que en anar a agafar el primer llibre de la pila, vaig decidir revisar-la sencera, i vaig extreure de més avall tres llibres que esperaven el seu torn i que els recomano entusiàsticament.
1. Quelcom va malament, de Tony Judt, llibre que volia rellegir, 2. Utopia per realistes, de Rutger Bregman, llibre del qual ja havia llegit algun capítol, i 3.Obrir en cas d'apocalipsi, de Lewis Dartnell, llibre que no vaig llegir, obeint inconscientment el consell del propi títol perquè 'no tocava', fins que vaig veure que, ara sí, era el moment d’obrir-lo. Els tres em van semblar excel·lents grans mobilitzadors pel canvi d’actituds que fa anys estic promovent. He d'assenyalar, abans de seguir, que des de 2003 amb el primer trasbals econòmic, em vaig llançar a escriure articles i presentar ponències a congressos d’Economia i Psicologia, sobre la necessitat de viure d'una altra manera, però va ser sobretot durant la crisi de 2007 quan vaig deixar testimoni escrit de la necessitat de donar un seriós cop a l'obsolet sistema neoliberal (sense que em titllessin de comunista) que ens portava a un autèntic desastre social. Vaig fins i tot prevenir els lectors que, sense canvis, en la següent crisi el govern ens 'obligaria' a ficar-nos en el nostre 'búnquer vídeo condicionat', tancant bé la porta amb clau. Va ser una recomanació profètica, els ho asseguro. Disposo de l'article.
Judt ressalta en el seu llibre que "hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim". La ciutadania va començar a fer una fugida endavant a la dècada dels vuitanta, incapaç de fer una parada en el camí, dècada on el menyspreu pel sector públic i la no regulació de mercats mantinguda després de la crisi de 2007, no tancada, va tornar a portar a la població, fins i tot a la que més havia patit, a seguir amb el seu consum salvatge habitual, estimulat per les elits i grans marques, ansioses de tornar com més aviat millor, a beneficis.
Stiglitz, Nobel d'economia renegant, un cop d’arrere altre, del nefast i obsolet sistema neoliberal que portava quatre dècades obrint-li un forat al mon, difícil de recosir, forat corroborat per Piketty, en alçar la seva veu sobre l'obscena desigualtat de la riquesa mundial projectada cap amunt, gaudida i gestionada per uns pocs que no cessaven de demanar més i més. La manca de reacció davant d'aquests dos monstres de l'economia em va convèncer que sense la força de la gent unida no hi hauria res a fer. Potser ara si que sigui el moment de canviar la nostre forma de vida (llegeixin al malaguanyat visionari de Judt).
Bregman en la seva Utopia per realistes, es refereix a la necessitat d'oferir al món un muntant econòmic de subsistència (renda bàsica universal), diners recaptats amb la capacitat de producció de béns per part dels super robots, nous productors sense sou, ni vacances, ni contracte. Bregman ens parla de la necessitat d'adoptar una consciència col·lectiva basada en la unió, una unió que, insisteixo, hauria de ser un dels principals efectes d'aquesta pandèmia en la ciutadania. La gent unida pot canviar el món, però els partits fan el possible per des-unir-nos, i no ens donem compte de l'estratègia. Es refereix a la la ineptitud dels polítics en no ser capaços d'imaginar per ells mateixos (bloquejats com estan per les elits que els subvencionen) un sistema diferent de l'encara existent pels interessos d’elits mes reduïdes i poderoses.
Però pareu atenció¡ Aquest sistema econòmic nou, fresc, honrat, amb beneficis globals, gratificant i que fa feliç els que estan compromesos amb ell, ja existeix encara que circula per carreteres secundàries per que no interessa al neoliberalisme. El lema que en realitat el món sencer hauria de consensuar, sí o si, és només un: Interès general o barbàrie. Entenent per interès general, prenguin nota: el treball amb sentit, gestió democràtica, lucre limitat, unió i cooperació, una generositat no excloent, solidaritat plena, amb una exquisida cura i preservació del medi ambient. Variables que el sistema neoliberal no tolerarà mai.
Finalment el llibre de Dartnell, Obrir en cas d'apocalipsi, no és un llibre de subsistència per al confinament. És un veritable manual de reconstrucció per després del desastre. Què haurem de fer quan el món torni a obrir-se i puguem sortir del bunker? Malgrat la recuperació, la vida ja no serà la mateixa caldrà redissenyar-la, en clau de comportaments, i actituds. Tindrem pèrdues però també guanys, si ho sabem aprofitar i redirigim la nostra forma de viure. Dartnell ens descobreix allò que no hem sigut capaços d’endevinar ocupats com estàvem en tantes foteses. El libre ressalta també el potencial creatiu que perviurà sempre en els humans. Aquesta capacitat creativa i solidària ja s'ha demostrat en els primers quinze dies de confinament, entre d'altres motius, mitjançant la creació i construcció en cadena de respiradors per a UCI amb el motor del parabrises del Seat Lleó (300 al dia), la restauració per al personal hospitalari, el suport psicològic professionalitzat, la confecció casolana de mascaretes, el rentat diari de roba de sanitaris, i un llarg etcètera, que no únicament ens retorna la confiança en l'ésser humà, si no que ens diu que plegats podríem canviar el món.
Els tres llibres ens donen múltiples i impagables lliçons de vida a aplicar quan sortim de nou a un món avui tancat, perquè la sortida serà bastant més complicada, difícil i dolorosa que l'entrada. Agafin aquests llibres que parlen de futur, ja que amb ells la nostra incertesa sobre allò que vindrà serà bastant menor del que seria sense ells, i si us plau conjurem-nos aquest cop per no ser mai més uns 'necis'.
Com a éssers humans tenim capacitat de perviure al planeta després d'un desastre com aquest, però només si donem un gir de 180 graus a la nostra forma de viure. Un nou paradigma de vida, si o si, era i continua sent – avui amb més sentit que mai – el títol de la comunicació que presentaré al Congrés Internacional de Psicologia de la Feina i les Organitzacions, a Las Palmas de Gran Canaria, ajornat fins l'octubre.
