El paper ho aguanta tot, això és cert, però sembla que els fulls on s’escriu l’enrevessada història del Brexit siguin víctimes d’un encanteri, i se’n facin vaixells de paper que venen i van pel canal de la Mànega: no se sap ben bé a quin port s’anirà a petar, tot va molt lent, i la major part sol acabar en paper mullat. La consumació del Brexit posa punt final a gairebé quatre anys de negociacions, canvis de lideratges, debats i plantejaments sobre com enfrontar-se al repte de deixar la Unió Europea.
S’ha fet realitat, així, el que va expressar una majoria ajustadíssima de la ciutadania del Regne Unit el juny del 2016 a través d’un referèndum. Ara bé, les especulacions sobre els acords comercials entre les dues parts, que s’han de donar en un marge d’onze mesos, ja anuncien tants o més maldecaps i tensions que els que hem suportat fins ara.
La Comissió Europea ja ha expressat que el marge per arribar a l’acord comercial és massa curt, però Boris Johnson ja ha deixat clar que impedirà com sigui que es perllongui el termini. No és que Johnson no sigui de fiar, és que actua sempre per agradar al públic i, per tant, el que digui, que no pas el que faci, sempre s’ha d’agafar amb pinces. Johnson és una de les cares visibles d’una política molt poc política, per dir-ho d’alguna manera. La seva manera de fer es basa a agradar per la via fàcil, no per això menys estudiada, aprofitant-se d’uns temps on la immediatesa i els aparents cops d’efecte primen per sobre de la cautela i el debat assossegat.
No ens hauria de sorprendre, doncs, que una eventual prorrogació del termini per arribar als acords l’anunciés, sempre complaent la seva galeria, com una victòria més en la defensa de la sobirania i els interessos britànics. Ara mateix, per molt que sigui evident com de justos s’han plantejat els tempos, li escau negar l’evidència i continuar sent l’excèntric president del Brexit que ho planteja tot a la seva manera. Passi el que passi, tant si s’allarga el termini com si no, els que no formem part de la galeria, començant pel 48,11% de ciutadans i ciutadanes del Regne Unit que van votar a favor de romandre a la UE, ens tornarem a fer creus que algú com ell arrasés a les darreres eleccions.
És ben fàcil assenyalar les sortides de to de Johnson, perquè en són moltes i ben vistoses; també és fàcil plantejar la legitimitat dels resultats del referèndum i la seva posterior aplicació, primer per les mentides declarades que es van esgrimir per part dels principals defensors del Brexit, segon per la minsíssima diferència entre les dues opcions; però a més de fer el que és fàcil, cal que fem el que és necessari. En aquest cas, i com sol passar en tots els afers de la nostra vida, el que és necessari és mirar d’entendre el passat per després mirar al futur.
Entendre el passat vol dir tenir ben present que Cameron va comprar sense cap mena de recança obrir la possibilitat del Brexit prometent un referèndum que donava per guanyat (ell apostava per romandre a la UE) per esgarrapar quatre vots euroescèptics, i també vol dir criticar la tebiesa de la campanya dels sectors progressistes partidaris de quedar-se a la Unió. Aquesta tebiesa neix, d’una banda, de donar per fet que de cap manera guanyaria el Brexit i, de l’altra banda, de la no-agressió a la conjectura quimèrica d’una sortida de la UE per l’esquerra, que inclou concebre una cosa així com quelcom beneficiós per a les classes treballadores.
Les idees simples, que no han estat debatudes correctament, no s’han enriquit, ni han estat posades en dubte (són simples en el pitjor sentit de la paraula), ens porten a situacions que no són bones per a ningú. Es basen a donar-ho tot per fet, la trista història del Brexit n’és un bon exemple. Mirar al futur vol dir preveure. Això inclou percebre l’amenaça dels escenaris més aterridors i adversos i, en conseqüència, desenvolupar les eines i trobar la valentia que calen per evitar-los i fer-los front. Preveure també és imaginar realitats millors, i per tant buscar i navegar amb esperança els camins que ens hi poden dur.
L’alternativa a la resignació respecte a la UE i a la concepció del Brexit com un altre exemple dels seus fracassos passa per trobar la valentia necessària per defensar el projecte europeu. Ara, en tot cas, cal dominar la tècnica dels vaixells de paper i no deixar a l’atzar o a la voluntat de líders irresponsables el seu destí.
