Posar-li ‘Tsunami’ al moviment agitador postsentència del procés no presagiava res de bo; o era una declaració d’intencions o un mal auguri o les dues coses. Tot plegat, em recorda la pel·lícula “La Tempesta Perfecta”, adaptada del llibre escrit per Sebastian Junger, que al mateix temps es basa en uns fets reals ocorreguts l’any 1991 quan l’huracà Grace assolà la costa Est dels Estats Units. La història descriu com un fenomen meteorològic inusual canvia el rumb d’una tempesta convertint-la en una trampa mortal per la tribulació de l’Andrea Gail, un vaixell comandat pel capità Billy Tyne -a la pel·lícula interpretat per George Clooney. Sense voler incórrer en excessius espòilers, avançar només que els fets no van tenir el millor dels finals.
Des de dilluns, en què el Tribunal Suprem va fer pública la sentència del procés, fins avui, ha plogut força. Fins ara, la violència ha estat més el desig d’uns quants que una realitat -la falta d’hòsties o la seva escassíssima presència ha fet saltar la rebel·lió de la sentència. La tempesta perfecta, però, s’està formant: una sentència desproporcionada ha de conviure amb protestes violentes al carrer i un avançament electoral que fa inviable qualsevol solució raonable del conflicte. Una tempesta perfecta que pot endur-se unes quantes vides (polítiques)…
Desenganyem-nos, igual no va ser una bona idea que Pedro Sánchez avancés les eleccions en vigílies de la sentència del procés. En un clima electoral elevat, amb els sentiments a flor de pell per la magnitud de les penes de presó i amb foc als carrers, es fa molt difícil, si no impossible, gestionar la solució del conflicte. Hi ha qui apunta que la violència de Catalunya serà la gran excusa per justificar la coalició postelectoral del PSOE i el PP. Però, l’aritmètic és capritxosa i veurem quins escenaris es plantegen després del 10 de novembre. De moment, l’ascensió de Pablo Casado sembla imparable, i veurem si Sánchez i Pablo Iglesia lamenten ad infinitum els seus desacords.
L’altra pega és Quim Torra. L’Andrea Gail català no compta amb un capità prou destre per capejar el temporal. A aquestes alçades del partit, pocs dubtem de les incapacitats del president. El conflicte li ve gran i faria bé d’apartar-se’n definitivament. La seva matusseria va fer que fos dels últims a repudiar la violència que, sigui feta per radicals ‘indepes’, per infiltrats o per mercenaris busca-raons, o per una macedònia de tot plegat, és difícilment justificable. No es pot anar a missa i repicar campanes; no pot Torra animar els CDR a protestar i enviar els Mossos a reprimir-los. No ha estat capaç de consensuar una resposta unitària a la sentència amb Esquerra i ara, a última hora, com un mag de pacotilla, es treu del barret el conill d’una altra consulta abans no acabi la legislatura. El president que necessita Catalunya no és Torra i aquest hauria de sortir de les urnes.
Dit tot això, insisteixo: la sentència em sembla un disbarat. D’altra banda, no sortirem de l’atzucac amb els líders independentistes a la presó.
