La repetició d’eleccions i la successió de campanyes per als diferents comicis han deixat els partits polítics en una situació econòmica precària. Els deutes per les costoses campanyes s’acumulen i, tot i no ser escandalosos ni inassumibles, han encès les alarmes dels gerents de la majoria de les formacions. Però si hi ha un element comú a tots els departaments de finances dels partits és la constatació que la seva gent ja no pot fer més esforços extraordinaris per unes altres eleccions. I és que habitualment les direccions demanen a la seva militància i als seus simpatitzants aportacions econòmiques puntuals, més enllà de les quotes marcades, per sufragar part dels actes de les campanyes i les despeses que se’n deriven.
Però l’acumulació de cites electorals ha fet que els partits ja no sàpiguen què explicar als seus afiliats per aconseguir que, de nou, desembutxaquin més diners. La bona voluntat i la seva causa són elevades en els militants, però tenen límits. I després de tants comicis seguits, s’han traspassat. Els comptes corrents dels partits polítics ho han notat, i molt.
