Si hagués de definir la situació de Catalunya en aquest inici del curs 2019/20 triaria un mot: desolació. La gent fa la seva vida com pot, les empreses funcionen, les botigues apugen les persianes… Sí, però el to coral de la societat és baixíssim. El desgast produït per la llarguíssima batalla política entre independentistes i no independentistes, amb l’epíleg inevitable de les lluites fratricides entre les faccions secessionistes en constatar el fracàs estrepitós del seu somni/deliri, han provocat una sensació generalitzada de desànim i de fastigueig.
Jo faig la comparació entre la Catalunya actual i l’episodi bíblic de Samsó. Presoner dels filisteus, Samsó recupera la seva força bruta i provoca l’esfondrament del temple. Ell mor, però també els 3.000 filisteus que hi havia a l’interior de l’edifici.
A Catalunya hem tingut, en els últims 50 anys, el nostre particular gegant Samsó: Jordi Pujol, amo i senyor -amb el permís de l’establishment de Madrid- dels ressorts polítics i econòmics de la societat catalana. La caiguda en desgràcia de Samsó-Pujol, per la seva immoral connivència amb la corrupció, ha acabat comportant l’ensulsiada de l’edifici que ens aixoplugava. “Après moi, le déluge!”, com va sintetitzar-ho Lluís XV.
En aquest sentit, Catalunya està en ruïnes. Si abans presumíem de ser un “oasi” (amb les clavegueres podrides per la corrupció), ara ens hem convertit en un desert. Més enllà d’anar fent la viu-viu, no hi ha grans idees, no hi ha projectes engrescadors, no hi ha entusiasme creatiu. Només processisme erràtic i estèril.
Tenim en la memòria les grans fites que hem aconseguit des de la fi de la dictadura, en la seva majoria fruit de la col·laboració institucional, i que han configurat una nova Catalunya: els Jocs Olímpics, l’obertura de Barcelona al mar, les rondes, l’AVE a les quatre capitals, l’L9, el nou aeroport del Prat, l’eix transversal, el Fòrum 2004, TV3, l’abastiment d’aigua a Tarragona, Port Aventura, el canal Segarra-Garrigues, l’autovia A-2, els túnels del Cadí, del Tibidabo i del Garraf, la transformació de totes les ciutats, etc., etc.
D’aquell doll d’iniciatives imaginades i desenvolupades pels polítics, que es van traduir en obres tangibles pel bé de la majoria de la societat, avui n’hem perdut tota l’esma. La política s’ha convertit en un confortable “modus vivendi” pels que s’hi dediquen i allò que importa, per sobre de tot, és aconseguir el poder al preu que sigui i no perdre la poltrona. La clau de la supervivència és el perfil baix i no arriscar.
L’impuls transformador que va fer eclosió amb l’arribada de la democràcia s’ha esvaït. No ens equivoquem: el procés independentista no és el començament de res, és el traumàtic capítol final del pujolisme moribund.
Ara que està a punt de començar el curs escolar, tornarem a parlar -i a denunciar- la vergonya dels barracots en els quals estan confinats milers d’infants per manca de diligència inversora de la Generalitat. Davant la greu crisi de l’habitatge que pateix Barcelona, l’Ajuntament no ha tingut millor pensada que habilitar vells contenidors portuaris perquè hi visquin famílies sense sostre.
Serveixin aquests dos exemples per descriure l’estat d’inanició que patim. Necessitem un Gran Arquitecte que ordeni i racionalitzi els recursos a l’abast –que hi són- per construir el nou temple de la convivència catalana sobre els enderrocs que ens ha deixat l’acció devastadora i suïcida de Samsó-Pujol. Aquest nou Gran Arquitecte de Catalunya no ha de ser un hiperlideratge providencialista –no hi crec ni és bo-, sinó que ha de sorgir d’una voluntat, d’una ambició i d’un consens entre els actors polítics que ocupen responsabilitats institucionals per fixar les prioritats estratègiques i executar-les a través dels pressupostos debatuts i aprovats.
No podem continuar vagant pel desert. No som el “poble escollit” per Jahvè, encara que hi hagi capsigranys que ho pensen i s’ho creuen. Si el Parlament de Catalunya és incapaç d’aprovar el pressupost –el que tenim vigent és una pròrroga del del 2017- allò que cal és procedir a la seva dissolució i convocar eleccions. Sense més excuses ni dilacions.
