Aquest pròxim mes de gener és previst que comenci la vista oral del judici contra els 12 polítics i líders independentistes acusats de promoure i executar el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, dels quals nou estan en presó preventiva des de fa més d’un any. A banda, n’hi ha set més que estan fugitius de la justícia espanyola i romanen a l’estranger, en espera de veure com acaba tot.
Sens dubte, l’evolució d’aquest judici marcarà l’actualitat política catalana dels pròxims mesos i es barrejarà amb les eleccions municipals i europees, previstes pel 26 de maig. La sala del Tribunal Suprem que presideix el magistrat Manuel Marchena serà l’encarregada de dirigir els interrogatoris dels encausats i d’emetre la posterior sentència, que es pot demorar durant uns quants mesos més.
A mesura que els fets de l’1-O s’allunyen en el calendari i, en especial, des de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, el soufflé independentista s’està desinflant. Bona prova d’això és el fracàs de l’aturada general programada pel passat 21 de desembre, coincidint amb la celebració de la reunió del consell de ministres a Barcelona, que els secessionistes havien previst convertir en un tour de force al govern central i que va tenir una resposta més aviat discreta, molt per sota de les expectatives.
És obvi que el conflicte plantejat pel moviment independentista català és de caire polític i que la seva solució no és judicial ni policial. Però capficar-se en la convocatòria, sí o sí, d’un referèndum d’autodeterminació, constitucionalment inviable, en una societat barrejada com la catalana, profundament interrelacionada amb Espanya des de fa segles i on el sentiment independentista no és aclaparadorament majoritari, és un gravíssim error de càlcul per part dels seus promotors.
La independència no és factible, i menys en el context de la Unió Europea, i és bo que aquest principi de realitat impregni el conjunt de Catalunya a l’hora d’afrontar el nostre futur col·lectiu. La via processista ens ha portat a un cul de sac institucional i no passa res si així ho admetem.
Des d’aquesta perspectiva, cal que el judici per l’autoavortada proclamació de la República catalana es desenvolupi amb un perfil tècnic i acabi de la millor manera possible pels 17 imputats, amb penes que comportin la ràpida excarceració dels nou empresonats o que facilitin la tramitació i concessió d’un indult.
Per avançar, Catalunya necessitar pàgina de l’1-O i el judici del Tribunal Suprem és l’oportunitat per posar-ho en pràctica. El món no s’atura i els catalans hem perdut inútilment, durant sis anys, un temps preciós, a banda de barallar-nos com a energúmens entre nosaltres mateixos.
