En 24 hores, el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons, una jutgessa ha ordenat el segrest cautelar d’un llibre sobre el narcotràfic gallec (Fariña) i de la fira ARCO ha estat retirada una sèrie de 24 fotografies titulada “Presos polítics a l’Espanya contemporània”. Tres cops baixos a la llibertat d’expressió en un país en què, d’un quant temps ençà, la censura treu el cap amb insistència.
Tot plegat, amb el record viu encara dels titellaires madrilenys detinguts per enaltir ETA, o el jove jutjat per fer un fotomuntatge amb el seu rostre i la imatge d’un crist i penjar-ho a Instagram, o l’Alfredo, el primer tuiter a ingressar a presó.
La fressa ha arribat fins al New York Times, que criticava amb duresa l’altre dia la falta de llibertats a Espanya, i assenyalava directament el president Mariano Rajoy, que “va introduir una molt criticada llei de seguretat pública l’any 2015 amb la intenció de controlar la propagació de les protestes massives durant la crisi financera” –la llei mordassa.
Vergonya és segurament el sentiment que més i millor defineix el despotisme de Rajoy i el seu clan, que han fet retrocedir Espanya al Nodo (blanc i negre inclòs), prenent-nos per autèntics estúpids. Berlanga se’n faria creus.
Sigui com vulgui, donada la desmesura, en la majoria dels casos exposats es produeix l’efecte Streisand, i s’acaba produint l’objectiu contrari al que perseguien els censors: l’objecte en qüestió circula molt més que si no hagués rebut aquesta publicitat involuntària –el nom es deu al cas sonat que va protagonitzar l’actriu i cantant Bárbara Streisand quan va pretendre retirar una imatge aèria de la seva mansió californiana; per descomptat, el que va fer va ser despertar l’interès del públic.
Si féssim una vista retrospectiva als 80, a la censura espanyola actual se li faria la boca aigua. Per exemple, la lletra de la cançó ‘Goma2’ del grup Cicatriz deia: “El ministre em fa fàstic / i les pilotes li aixafo, / el tiro a terra i / li foto un cop de peu al ‘careto’ / No aguanto a aquesta societat, / goma 2 i a rebentar!”. O quan Loquillo cantava ‘La mataré’: “Uh, per favor / Només vull matar-la / a punta de navalla, / besant-la una vegada més”. La Polla Record ho veia a venir: “Avui pots ser terrorista / només per esternudar / Qualsevol que es resisteixi / un terrorista serà / Tots som terroristes! / ‘Mecagüen’ els morts!”.
Mentre, a Catalunya els dos actors principals del bloc independentista, els qui legítimament negocien per formar govern després de guanyar les eleccions –JxCat i ERC–, es barallen per fer seu el control del botí dels mitjans públics catalans. I, desenganyem-nos, aquesta mena de rifa pública no ajuda a la bona imatge de la llibertat informativa i dels mitjans en qüestió. Vergonyant, també.
