A Catalunya estem immersos en una crítica situació política que contrasta amb la normalitat que es viu als pobles i a les ciutats, on la gent va a la seva i intenta aprofitar l’evident represa de l’activitat econòmica per recuperar el pols després de la tremenda crisi que hem patit. La Generalitat de Carles Puigdemont ha declarat la “guerra” al govern central de Madrid i, des de la Moncloa, han posat en marxa una resposta que, pel que anem veient, serà contundent i amb voluntat d’extermini de l’irredemptisme independentista, fins al final i amb totes les seves conseqüències.
Com ja he exposat en aquesta mateixa columna en nombrosos articles, jo parlo amb coneixement de causa i tinc les coses clares: hi ha una correlació directa entre l’ofensiva judicial –que aplaudeixo- contra la corrupció protagonitzada durant anys per Convergència i la decantació de l’aparell del partit pujolista cap a la independència. Si Oriol Pujol, l’hereu dinàstic designat per ocupar la presidència de la Generalitat, no hagués estat enxampat per un jutjat de Lugo en la martingala de les ITV, avui no seríem on som.
L’estratègia de reacció davant la imputació de l’hereu articulada des del pujolisme ha estat idèntica a la que es va emprar, fa 33 anys, davant la crisi de Banca Catalana i la querella criminal interposada per la fiscalia: extrapolar un problema concret de males pràctiques penalitzades judicialment transformant-lo en una “agressió” de Madrid contra Catalunya. L’agitació del sentiment de greuge i persecució, la mobilització al carrer i un discurs mediàtic “ad hoc” comprat amb diners públics van aconseguir, aleshores, “espantar” Felipe González i el monarca Juan Carlos I, que van signar la “pax catalana” a canvi d’impunitat… i de fer alguns negocis plegats. Eren altres temps.
Avui, aquesta estratègia no té recorregut. L’amenaça del “referèndum o referèndum” no fa por al govern central, que té tota la força i tots els instruments per avortar aquest xantatge i, el més important, el suport total dels grans països que dominen la Unió Europea (Alemanya, França i Itàlia), que de cap manera acceptaran el precedent d’una regió rica que decideix escindir-se de l’estat del qual forma part.
El que hem viscut en els últims mesos i setmanes és gravíssim de “per se”: processament i judici de l’expresident Artur Mas, de l’exvicepresidenta Joana Ortega i de l’exconsellera Irene Rigau pel simulacre del 9-N. Processament i judici, aquest 27 de febrer, de l’exconseller de Presidència, Francesc Homs, pel mateix motiu. Dues querelles criminals de la fiscalia per desobediència i prevaricació contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i una contra els tres diputats independentistes de la Mesa. Interrupció de les reunions del consell executiu de la Generalitat per part de funcionaris judicials per lliurar en mà al president i als consellers les resolucions del Tribunal Constitucional que prohibeixen taxativament les passes que dona el procés cap a la independència.
Mentrestant, l’acció de la justícia contra la corrupció convergent ha esdevingut implacable i sense concessions. El jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata ha entrat a sac en els comptes de tota la família Pujol en paradisos fiscals i, gràcies a la col·laboració de les autoritats andorranes, té la nissaga de l’expresident de la Generalitat entre l’espasa i la paret. El cas del 3%, que instrueix el jutge del Vendrell Josep Bosch, esperonat per la fiscalia anticorrupció, també avança a passos gegantins i ha desmantellat l’estructura d’empreses que finançaven Convergència a canvi d’adjudicacions, deixant el partit en la misèria i a l’UVI.
La repressió contra la corrupció convergent anirà a més en les pròximes setmanes i mesos, afectant també els empresaris que participaven en aquesta conxorxa. Coincideix aquesta ofensiva judicial i policial amb l’inici de la vista oral de l’escàndol del Palau de la Música –que es perllongarà fins a finals de juny- i la pròxima celebració a l’Audiència Nacional del judici del cas Pretòria, que “afusellarà” dos pesos pesants del pujolisme, com són Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. El clima mediàtic, que associarà, irremeiablement, corrupció amb independència, esdevindrà volcànic i irrespirable.
Però això no és tot. Des de Madrid han decidit tallar de soca-rel la provocació independentista catalana i en aquesta “guerra” no hi ha presoners. Les entitats que, més enllà dels partits, alimenten el caliu independentista també són objecte de dures represàlies. Ho acaben de “tastar” l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, que s’han trobat d’un dia per l’altre amb els comptes embargats per una estricta aplicació de la llei de protecció de dades. O el Barça de Josep Maria Bartomeu, que pateix una delirant i exacerbada persecució judicial pel fitxatge de Neymar.
Segons es comenta pels “mentideros ” de Madrid, un altre objectiu prioritari de la repressió antiindependentista seran els mitjans de comunicació que mantenen encesa la flama secessionista i que, gràcies a les subvencions, han creat una “bombolla” artificial. En aquest sentit, s’anuncien mesures punitives contra TV3, que s’ha erigit en la principal plataforma propagandística del procés.
Germans, vénen molt mal dades. La vida m’ha ensenyat que les batalles s’han de planificar i plantejar per ser guanyades. I l’actual escalada de tensions Estat-Generalitat la tenim perduda d’antuvi i per golejada.
En primer lloc, perquè l’associació corrupció-independentisme és inevitable i és letal. Fins que no desterrem el pujolisme per sempre més, no podrem encarar, si és el cas, un projecte secessionista amb l’aval internacional. Tinguem-ho clar: Artur Mas, que intenta retornar com a candidat del PDECat, és, en realitat, el vuitè fill de Jordi Pujol i la seva absoluta prioritat és defensar els interessos judicials i econòmics de la família.
En segon lloc, perquè les finances de la Generalitat són totalment dependents del FLA i el ministre Cristóbal Montoro pot tallar l’aixeta quan vulgui i ofegar-nos.
En tercer lloc, perquè, més enllà dels cercles d’hiperventilats i del “sometent mediàtic” subvencionat, la qüestió processista, en el punt de no retorn al qual hem arribat, rellisca a una gran majoria social.
En aquestes hores greus, prèvies a la gran repressió, vull explicar-me bé: jo em considero català, però no em molesta ni em produeix urticària ser espanyol. Jo lluito i condemno la corrupció, que considero que és el càncer de la democràcia. Jo no sóc independentista, però no perquè sigui “unionista”: crec que és una opció ben lícita, però que no té cap sentit en el context geopolític europeu del segle XXI i excita de manera tramposa i perillosa els sentiments de milions de persones. En conseqüència, crec que el “referèndum o referèndum” és una via totalment equivocada.
Dit això: Carme Forcadell és la presidenta del meu Parlament i Carles Puigdemont és el meu president de la Generalitat i els defensaré encara que portin Catalunya, el meu poble, al precipici.
Dit això: crec que el més sensat, en l’actual conjuntura, seria convocar unes eleccions per desintoxicar aquest carregat ambient polític i alleugerir la insuportable pressió i la dolorosa repressió.
