L’impròpiament denominat “Comanchería” és, formalment, un western policíac d’actualitat i també una porta entreoberta que ens permet acostar-nos a una realitat americana, frontalment renyida amb la propaganda i que explica perquè es pot votar a Donald Trump als Estats Units.
“Hell or High Water” és el títol original d’una pel·lícula nord-americana de 2016, dirigida per David Mackenzie i escrita per Taylor Sheridan, sobre dos germans que atraquen bancs per pagar la hipoteca de la seva granja familiar, de la qual intentaven apropiar-se els prestamistes. Es va estrenar l’agost de l’any passat en el Festival de Cannes i va ser nominada als Oscar com a millor pel·lícula, millor actor de repartiment, millor guió original i millor muntatge.
Un paisatge de Texas desertitzat, de cases que cauen i gent pobra, abandonat de la mà de Déu, és l’escenari en el qual es desenvolupa el relat. En les antípodes del Texas d’Houston, la ciutat global beta 6, meca del caríssim turisme oncològic, l’aeronàutica, la tecnologia del petroli i que, després de Nova York, més seus d’empreses Fortune 500 acull. A infinita distància de l’imaginari d’uns Estats Units opulents i feliços.
La pràctica bancària d’esquilmar els pagesos ve als EUA de tan lluny que constitueix un senyal d’identitat del país. I en els anys 80 es va produir el tret de gràcia. Els agricultors s’endeutaven comprant maquinària i llavors, a canvi d’hipotecar les seves terres i els bancs estimulaven el crèdit considerant que els seus diners estaven assegurats amb la terra. Els canvis en els mercats i la revaluació del dòlar van encarir els productes agrícoles nord-americans, van fer baixar les rendes dels agricultors i el resultat va ser que 2,4 milions de grangers devien als bancs 215.000 milions. Només els interessos d’aquesta muntanya de deute ascendien a 21.000 milions de dòlars, la mateixa quantitat que la renda agrària total. Els propietaris no van poder retornar els préstecs i els bancs van començar a executar-los. Una tercera part de les explotacions tenia deutes superiors al 40% del seu patrimoni. Grangers de quatre o cinc generacions van haver d’abandonar la terra. Van augmentar els problemes matrimonials, els maltractaments als infants i l’alcoholisme als pobles: els suïcidis de camperols eren un 40% més alts que en altres ocupacions.
Aquest és el cas dels dos germans protagonistes de “Comanchería”. Un, recentment sortit de la presó i l’altre que acaba de veure morir la seva mare, a la seva casa, vella i atrotinada. Han de tornar 45.000 dòlars al banc, i si no els paguen els prenen les seves terres on, per cert, hi ha petroli. Sortida: assaltar petites sucursals, emportar-se els diners de caixa, blanquejar-ho en casinos i pagar al banc. En l’últim atracament hi ha un tiroteig amb morts (de calaix, en un lloc on tots van armats), una persecució i el germà expresidiari és abatut per el “marshall” del poble. L’altre aconsegueix fugir i deixar-ho tot ben lligat per assegurar el futur dels seus dos fills petits a costa de la granja i el petroli que hi amaga. En el transcurs dels fets, hi ha complicitat amb els atracadors, testimonis que amaguen informació a la policia, racisme… “La terra li va ser arrabassada als indis per l’home blanc i ara l’hi roben els bancs”, diu un testimoni d’aquest món arrasat, mancat de valors i d’esperança. En “off”, velles i noves lletres van narrant musicalment els somnis trencats de la nació americana, les desgraciades vides de moltíssima gent que, com confessa el germà supervivent de la pel·lícula al “marshall” ja jubilat, “ha estat fill de pobres i nét de pobres, i no vol que els seus fills segueixin sent pobres”.
I, com explica la cançó final, el mateix que això passa a Nova Orleans Atlanta, Cleveland o Detroit, a tot el país. 50 milions de pobres oficials i molts milions més vivint a la quarta pregunta. Gent deixada de la mà de Déu. Acomiadada de la seva feina, robada pels bancs i les asseguradores, explotada, manipulada, perduda, sense vida digna de ser viscuda… I la certesa que tot va a pitjor. Escruixidor colofó de decennis de capitalisme salvatge, l’última cara del qual es diu Donald Trump al que, per cert, bastants ciutadans com els què apareixen en la pel·lícula segurament hauran votat.
