A Catalunya ja fa quatre anys que vivim instal·lats en una bombolla, irresponsablement aliens a la realitat que ens envolta, més enllà del riu Ebre i dels Pirineus. Ha calgut que el Tribunal Constitucional alemany es pronunciï, de manera molt concisa i senzilla, sobre la inviabilitat d’una hipotètica secessió de Baviera perquè el catalan dream es vegi reflectit en el mirall i es trobi forçat, encara que no vulgui, a tocar de peus a terra.
El land de Baviera no pot ser independent perquè ho impedeix la Llei Fonamental (Constitució) de la república federal d’Alemanya. Punt final. Des del búnquer estelat s’ha volgut amagar i -com que no ho ha aconseguit- menystenir aquesta contundent resolució del Tribunal Constitucional alemany amb l’excusa que el cas de Baviera i el de Catalunya no tenen res a veure. Un cop més, els fanalets s’equivoquen.
Sobre el paper, Baviera tindria unes raons històriques i socials més potents per reclamar la independència que no pas Catalunya. Aquesta regió és, per tradició, catòlica, en contraposició a la resta d’Alemanya, de majoria protestant. Seria, per entendre’ns, un cas semblant al del vell conflicte entre la Irlanda catòlica vs. la Gran Bretanya anglicana.
A més, el regne de Baviera sempre va estar molt vinculat a Àustria i la unificació alemanya, sota la bota prussiana, no es va assolir fins a l’any 1871… fa només 146 anys! De fet, Baviera va continuar mantenint la seva pròpia dinastia regnant, que es va extingir amb l’abdicació del rei Lluís III l’any 1918, a les acaballes de la I Guerra Mundial. El fet diferencial bavarès també queda reflectit en la llengua que parlen els seus dotze milions d’habitants, que resulta de difícil comprensió pels qui empren l’alemany estàndard.
Els ingredients necessaris perquè el sentiment identitari -inflamat per les transferències fiscals que aquest land, el més ric d’Alemanya, fa als estats més endarrerits- florís a Baviera hi són. Però el Bayernpartei (BP), que recull l’ideal nacionalista, té una incidència electoral marginal de poc més del 2%. Els alemanys i els bavaresos són, per sobre de tot, pragmàtics i aquesta és la clau del seu indiscutible èxit econòmic i polític.
La Corona d’Aragó, de la qual formava part Catalunya, va segellar la unió dinàstica amb Castella l’any 1469, amb el matrimoni dels reis Ferran i Isabel… fa 548 anys! Tot i això, l’encaix Catalunya/Espanya encara no està ben resolt, com ho demostra l’existència d’un 47,8% de l’electorat que va recolzar Junts x Sí i la CUP en els comicis autonòmics del 27-S del 2015.
Imposar la independència a una societat tan plural i connectada com la catalana és una animalada. Només cal treure el cap de la bombolla per veure-ho. Si hi ha un consens a Catalunya és que volem seguir formant part de la Unió Europea i portar euros a la butxaca. El Tribunal Constitucional alemany ens ha marcat el camí.
Arribats a aquest punt, el procés necessita un heroi. Algú de la galàxia dels fanalets, amb prou pes específic per imposar la seva autoritat, que verbalitzi la impracticabilitat i, per tant, la inviabilitat d’aquest full de ruta que ens porta cap a enlloc. El president Carles Puigdemont no ho serà: com el Quixot, la sobredosi juvenil de novel·les de cavalleries li ha fet perdre el món de vista i l’ha catapultat a la dimensió del “pensament màgic“. El seu anunci de l’arribada d’una “nova era” ens confirma, directament, que li falta un bull. La bona notícia és que ell mateix ha decidit autodescartar-se a curt termini.
Serà Oriol Junqueras l’encarregat de fer l’imprescindible exercici de realisme que cal en aquest moment? El vicepresident d’Economia i Hisenda ha pogut conèixer de primera ma l’estat catastròfic de les finances de la Generalitat que li va deixar el seu antecessor en el càrrec, Andreu Mas-Colell, i sap, perquè ha transitat els passadissos del Parlament europeu, que Brussel·les mai no avalarà ni reconeixerà la ficció del “referèndum o referèndum“.
Serà Neus Munté, la successora in pectore de Carles Puigdemont, amb un llarg currículum al sindicat UGT qui tregui l’agulla? O la presidenta de la Diputació de Barcelona, la poderosa Mercè Conesa, que està negociant un pacte municipal amb el PSC a Sant Cugat?
Serà la CUP si, finalment, decideix no donar suport als pressupostos de Junts x Sí qui rebenti la bombolla i precipiti unes eleccions anticipades? Seran Fèlix Millet i Jordi Montull, amb les seves declaracions en el judici del cas Palau que comença el pròxim 1 de març?
Entre el zero i el buit de l’infinit hi ha moltes etapes que Catalunya encara ha d’assolir, conèixer i digerir. La transformació del Senat en el Bundesrat n’és una. El reconeixement de la llengua catalana a les institucions europees, promesa pel nou president de l’Eurocambra, n’és una altra. La transparència i perfeccionament del sistema de finançament de les comunitats autònomes també està en l’agenda del govern espanyol i el tram Vandellòs-Tarragona del corredor mediterrani ja fa mesos que està en obres.
Ara es donen les condicions polítiques perquè al Congrés dels Diputats es creï la ponència que ha d’abordar l’estudi de la reforma de la Constitució. Si a la Moncloa hi ha intel·ligència –que n’hi ha-, s’hauria de formar abans de l’estiu.
A la gent engolida per la bombolla inflada pel sistema mediàtic subvencionat, que és hegemònic a Catalunya, no se la pot condemnar a la frustració. Cal que un heroi la punxi des de dins i que des de l’exterior hi hagi preparades unes confortables vies d’escapada perquè la topada amb la ‘realpolitik’ no sigui massa traumàtica. L’esperança és el motor de la humanitat i els catalans –els del fanalet i tots els demés- també hi tenim dret.
