Es miri per on es miri, convindran amb mi que les manifestacions públiques favorables al procés independentista s’han desenvolupat fins ara amb exquisida pulcritud; em refereixo, de manera molt especial, a les reiterades i multitudinàries manifestacions dels 11 de setembre. És justament per això que ha cridat l’atenció la clamorosa relliscada dels fanalets estelats de la cavalcada de reis de Vic, promocionats per l’ANC de la zona, amb el conseqüent vistiplau de l’Assemblea mare. No sembla la festa dels reis, destinada de manera especial als més menuts de la casa, el millor marc per treure a passejar una estelada que, d’un temps ençà, relega el protagonisme de la bandera oficial de Catalunya, la senyera. Que el vestit de l’estelada hagi estat en aquesta ocasió un fanalet no resta demèrit a la idea que, tot i les protestes que va generar, mai va ser retirada.
Meritoris, això sí, els reflexos d’alguns dels actors del procés. Amb extraordinària habilitat, Òmnium Cultural, espàrring de l’ANC en el combat per la independència, va córrer a desmarcar-se de la pífia, deixant encara més, si cap, a la seva sòcia amb el cul a l’aire. Abans que els hiperventilats de costum traguessin els sant Cristo gros, també el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya i actual diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, i darrere d’ell ERC en general, va maniobrar ràpid i amb perícia per deixar clara la seva oposició a la desafortunada mesura vigatana. Després s’hi va afegir també el PDECat.
El procés català s’ha convertit en una partida d’escacs on qualsevol moviment, per petit que aquest sigui, sembla prou transcendent i, per tant, capaç de fer anar en orris tota la partida. D’això se n’han adonat la majoria dels independentistes que han posat el crit al cel davant l’ocurrència de l’ANC, que hauria de reflexionar sobre el desencert de la proposta. Justament perquè no s’hi val a tot, no han estat pocs els qui han censurat que s’hagi barrejat la festa del reis amb el legítim reclam independentista. Jordi Sánchez s’apunta, doncs, un demèrit en el seu historial com a president de l’Assemblea Nacional Catalana. Potser i també ha faltat l’assumpció de l’esguerra i una mica més de mea culpa.
Els reis hauran portat carbó a una idea que, en cas d’empat, com sembla que és el que es manté a Catalunya entre els partidaris del sí i el no a la independència, no ajuda a clarificar les idees. Feta la crítica, tampoc comparteixo la desmesura d’alguns desproporcionats reprotxes que no han volgut desaprofitar l’error per sucar-hi pa.
