Ja ho diu aquella vella i anònima màxima del periodisme groguenc: “No deixis que la veritat t’espatlli una bona noticia“. Amb el pas del temps, el precepte ha deixat de ser un privilegi de tabloide i s’ha generalitzat. A la impunitat de les xarxes socials s’hi afegeix ara la precarietat d’un ofici que abans es feia a foc lent i ara amb presses i desmanecs (amb honroses excepcions, que no deixen de confirmar la regla).
La veritat ja no és el que era… Li hem donat la volta a la paraula del poeta Antonio Machado, que deia que “després de la veritat res hi ha més bell que la ficció“. La ficció li ha passat al davant a la veritat. No és d’estranyar, doncs, que el Diccionari Oxford hagi entronitzat el neologisme post-truth (postveritat) com a neologisme de l’any. Segons la publicació britànica, el terme ve a explicar com “els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i la creença personal“. El que els italians resumeixen com se non è vero, è ben trovato.
Tot i que la parauleta ve de la guerra del Golf i, per tant, té el seu recorregut, la definició és prou actual, i serveix per explicar el daltabaix del Brexit, la victòria de Donald Trump o la derrota del referèndum per a la pau colombiana. Tres postveritats a on les càrregues emocionals (viscerals…) superen raons teòricament més objectives.
Han estat públiques i notòries les mentides que ha usat Trump per guanyar les eleccions; falsedats que els seus votants han trobat més atractives que les veritats de Hillary Clinton. També els anglesos volien comprar duros a quatre pessetes, sabent-les falses. I els colombians, entre vísceres o cervell, van tria el segon òrgan per anar a votar.
La victòria del vocable va ser renyida; va haver de competir amb uns quants termes anglosaxons de nova fornada. Entre ells, adulting (comportar-se com un adult), woke (alerta per injustícia social), latinx (persona d’origen llatinoamericana) o brexiteer (partidaris del Brexit).
A Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona també organitzen una votació popular per triar el neologisme de l’any. Per exemple, l’any passat va guanyar dron (els enginys voladors que poblen els nostres cels). Les altres paraules finalistes van ser: cupaire, gihadisme, geolocalització, indepe, mem, núvol, sobiranisme, tacticisme i viral.
A Espanya, la RAE també va incorporant neologismes per acontentar a la parròquia. Entre els darrers hi podem trobar amigovios (a mig camí entre amics i nuvis), espanglish (llengua entre espanyola i anglesa), feminicidio (assassinat d’una dona per raó del seu sexe; tan de moda desgraciadament…), o papichulo (home atractiu, objecte de desig).
Com deia aquell, “de tant en tant digues la veritat perquè et creguin quan menteixes“…
