Lluís de Val, conegut cinèfil, distribuïdor i productor català a través del segell històric Manga Films, va morir aquest estiu als 63 anys d’un atac de cor. En la seva professió, lligada al món de la gran pantalla, va ser el protagonista extraordinari d’una pel·lícula barcelonista basada certament en fets reals, que van conduir l’expresident Joan Laporta a la seva caiguda i progressiu oblit social.
Així ho demostren el seu frustrat intent de recuperar la presidència en les eleccions del 2015 i, el molt més recent, l’assemblea ordinària del 29 d’octubre passat, on Joan Laporta i la seva cort mediàtica van llançar una campanya per mobilitzar el vot contrari a la directiva de Josep Maria Bartomeu. Els socis, però, van aprovar la gestió de l’actual president amb una majoria aclaparadora del 81,45% clarament en contra de la recomanació i el pusil·lànime intervencionisme de Joan Laporta.
En el procés de pèrdua de confiança i desgast del gran poder que Joan Laporta va arribar a acumular, Lluís de Val va resultar una peça clau des que el 2005 va assumir el paper de justicier solitari contra aquell imperi laportista que semblava dominar-ho absolutament tot.
Va ser a l’octubre d’aquell any quan li va infligir el primer gran cop a la seva imatge i prestigi com a president en provar mitjançant documents acreditats pel ministeri de Cultura la pertinença d’un dels seus directius, i a més a més cunyat, Alejandro Echevarría, a la Fundación Francisco Franco, una realitat negada persistentment per Joan Laporta fins i tot en l’assemblea de compromissaris del club. Finalment, com a conseqüència d’aquesta mentida, Alejandro Echevarría va haver de dimitir per salvar el cap de Laporta.
EMBOLICS DE FAMÍLIA
Alejandro Echevarría, fill de Joan Echevarría, empresari i exponent de la dreta espanyola més conservadora, va acabar a la directiva del Barça per imposició directa del seu pare i aleshores sogre de Joan Laporta, casat amb Constanza Echevarría. Coneixent les vel·leïtats del seu gendre, de qui havia avalat i finançat la carrera professional i barcelonista, així com la seva irresponsabilitat i descurada moral familiar, va posar el seu fill Alejandro a vigilar-lo i controlar-lo.
Alejandro Echevarría ni era soci del FC Barcelona ni li havia interessat abans el futbol gens ni mica. Vivia de les relacions amb el cercle del poder polític i econòmic hereu de l’anterior règim, representat per personatges com el seu pare, però també de les influències i de les oportunitats de la galàxia pujolista i convergent. Tot i que era expert a no deixar rastre, el focus del barcelonisme el va despullar en un tancar i obrir d’ulls.
De seguida que es va conèixer la possibilitat de l’ingrés d’Alejandro Echevarría al FC Barcelona van circular informacions sobre la seva pertinença a la Fundació Francisco Franco. També va sobtar aquesta curiosa i estreta convivència entre algú com Laporta, catalanista extrem i independentista, amb un cunyat ideològicament i políticament als antípodes.
Primer va haver de donar-se d’alta com a soci del Barça el 2003 i acumular l’antiguitat mínima d’un any exigida per ostentar el càrrec de directiu, que no va obtenir fins al 2004. No obstant això, va exercir com a cap de seguretat a l’ombra des del primer dia de mandat mentre Laporta negava la seva presumpta relació amb la Fundación Francisco Franco.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
