Entenem per Transició, en singular, el procés de canvi de la dictadura de Franco a la democràcia. Un període relativament contradictori sobre el qual han corregut rius de tinta, no sempre en el bon sentit. No és d’estranyar, en conseqüència, que l’assumpte segueixi sent objecte de polèmica, especialment en l’esquerra turmentada.
En definitiva, la Transició no va ser més que l’homologació d’Espanya amb el normalitzat entorn europeu de després de la II Guerra Mundial. Cosa que abans de produir-se es revelava com altament dificultosa i arriscada, perquè suposava gens menys que superar d’alguna manera el trauma de la guerra i les seves terribles seqüeles.
A les acaballes del franquisme, mentre l’economia espanyola s’anava equiparant amb les dels seus veïns, l’arquitectura institucional seguia ancorada en la més pura ortodòxia dictatorial i, en conseqüència, la política, segrestada. La pervivència del franquisme constituïa una anomalia en l’àmbit occidental i la pregunta plantejada era com superar-lo.
El franquisme pur i dur s’aferrava, com és natural, al règim i les poderoses regalies que li reportava. Però, com després vam anar veient, també hi havia dissidències en les seves files i fora d’elles, sobretot associades als bons negocis que podria proporcionar un canvi en les formes de governar. És a dir, el franquisme madur i sobretot el decadent no era tan granític com se’ns volia fer veure.
La societat, les formes de vida, les persones també experimentaven un canvi dràstic. El consum, encara que incipient, va irrompre en la vida quotidiana. L’emigració a Europa i també el turisme van facilitar el contacte de molta gent amb altres realitats més grates. Els joves, que no havien viscut la barbaritat de la guerra, s’homologaven amb els seus congèneres de països democràtics…
En aquest context, la gran pregunta era com pactar una sortida viable entre vencedors i vençuts a un franquisme ja obsolet. I la resposta (ça va de soi) no podia ser una altra que la d’adoptar el model europeu de democràcia formal, amb tot el que això comportava. Qualsevol altra opció, des de la pervivència del règim costés el que costés a la revolució, es trobava fora de focus.
No obstant això, l’esquerranisme de l’època, molt jove i més producte de la lectura i de les influències d’altres realitats que de la pràctica política (perquè, lògicament, la política estava prohibida a Espanya) discutia acaloradamente sobre si la sortida del franquisme hauria de ser mitjançant una revolució socialista o una revolució popular. Així, d’alguna manera, tornava a reeditar-se la vella polèmica de fer la revolució o guanyar la guerra, que va viure l’esquerra durant el conflicte.
Així les coses, el PCE i les seves marques blanques van plantejar la idea del “Pacte per la llibertat“, que no era una altra cosa que acumular forces per retornar a Espanya el règim democràtic que li va ser arrabassat per les armes. Cosa que, donada la correlació de forces, passava ineluctablemente per un acord de reconciliació nacional o, el que és el mateix, per posar d’acord els qui havien estat matant-se en les trinxeres o, el que és encara pitjor, perquè els vençuts, fent el cor fort, perdonessin als vencedors. Els esquerrans, que interpretaven com un anatema aquest plantejament, s’oposaven formalment a qualsevol forma de transacció amb el règim, encara que arrossegats per la maregassa dels canvis, van acabar descartant el programa màxim de la revolució i acceptant les regles de joc de la democràcia formal.
Així va arribar la Transició, el gran pacte per la democràcia, en el qual, com en qualsevol pacte, el resultat no podia ser cap altre que la conseqüència de la correlació de forces. Alguna cosa no matemàticament pura, sinó més aviat percebuda. Qui acumulava més fortaleses el 1976? El règim o els qui s’hi oposaven? Així les coses, el resultat havia de ser híbrid, imperfecte i, per descomptat, injust per als vençuts al 36. Per tant, des d’aquesta perspectiva és sens dubte opinable fins a on i com s’hauria d’haver pactat. Ara pot semblar que l’esquerra (molt feble en aquell moment) va fer massa concessions i potser així va ser, però, més enllà, el fet de recuperar la democràcia va resultar sens dubte una fita històrica i, per a molts, un somni que semblava inassolible.
Quelcom molt llunyà a l’actual dimonització de la Transició, tan de moda en cercles de l’esquerra, molt especialment de Catalunya. “Traïció” és el terme més a l’ús en el tema. Traïció de qui i a qui? Del PCE i Santiago Carrillo als treballadors? En qualsevol cas, l’error del PCE no va ser tant pactar sinó no preveure les conseqüències que pel partit i per l’esquerra en general implicaria el pacte. En comptes de donar proves de realisme (com ho va fer a l’hora de negociar amb les restes del règim i altres forces emergents, i ja decisives) i adaptar-se al nou escenari, es va instal·lar en un triomfalisme que, a la llarga, el va portar a la tomba. “De victòria en victòria fins a la catàstrofe final“, va definir llavors Manuel Vázquez Montalbán la trajectòria del PCE.
De totes maneres, el més infumable de l’actual satanització de la Transició no és la seva lectura històrica sinó l’afany de presentar-la com la mare de tots els mals dels quals ens vénen els problemes actuals. Cosa que no li ve malament a una dreta que, cínica, no només manipula amb mestratge les realitats en benefici propi, sinó que es frega les mans davant de l’esquematisme (per utilitzar un terme pietós) amb que alguna esquerra interpreta les coses. I, a Catalunya, per partida doble, a la llum de l’interès amb que s’han sumat al cor els qui, no solament interpreten que la guerra de Franco va ser contra els catalans, sinó que ara fan responsable de tots els seus mals a la Transició.
