Segurament, sociolingüistes i especialistes afins tindran alguna resposta precisa a la propensió a la generalització, especialment en el que als grups humans es refereix. Però la veritat és que en la pràctica abunden els qui no solament segueixen obstinats a confondre les parts amb el tot, sinó a treure d’això les corresponents conseqüències. És a dir, a prendre el rave per les fulles.
Una mica d’això sembla, per exemple, desprendre’s de la lectura de La desfachatez intelectual d’Ignacio Sánchez Cuenca que, en el seu afany per desemmascarar l’exagerat discurs “del dolor compartit per Espanya” de Fernando Savater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Antonio Elorza, Arcadi Espada, Antonio Muñoz Molina i altres, transmet una visió de la perifèria una miqueta genèrica o global, que no és la que tenim molts dels qui habitem en aquests territoris.
Pot ser cert que la generalització contribueix a fer més comprensibles les coses i, en tot cas, resulta evident que el llenguatge quotidià, no li donem més voltes, és el que és. Així les coses què té d’estrany que parlem, verbigràcia, dels escocesos, dels bascos o dels catalans en general, quan ens estem referint a una part dels escocesos, dels bascos o dels catalans? I més encara quan ho fem, diguem des de la distància. Estem acostumats bascos i catalans al fet que freqüentment se’ns interpel·li amb coses com “voleu separar-vos d’Espanya?”, sense preguntar prèviament de quin peu calcem.
És convenient i saludable, sens dubte, denunciar el nacionalisme espanyol, que disfressat d’antinacionalisme perifèric i altres coses, sembla no existir. Però tal cosa perd sentit si es fa des dels altres nacionalismes o es fonamenta en una visió plana de les realitats perifèriques. El País Basc, com Catalunya, Espanya o Filipines són categories genèriques, que ens serveixen per entendre’ns sobre certes coses i que també ens confonen en tractar d’entendre’n unes altres. Són, en definitiva, una abstracció de realitats que es van revelant cada vegada més complexes a mesura que ens aproximem a elles.
Quan Ignacio Sánchez-Cuenca parla de Catalunya, ho fa en ocasions des d’una mirada usual, explicable per descomptat si es fa, diguem, des del centre i més si es tracta amb això de desmuntar l’artefacte ideològic de l’opinió nacionalista espanyola. Però a hores d’ara també resulta una necessitat peremptòria separar el gra de la palla, que comença per entendre que tant a Catalunya com a Euskadi, el “conflicte” -així, en genèric, com ho denominen els nacionalistes de Bildu- està plantejat, en primer lloc i sobretot entre els propis catalans i bascos, com així posen de manifest els resultats en les desenes d’ocasions en què els electors han acudit a les urnes.
I la cosa no ve d’avui. Al llarg de tres guerres, carlistes i liberals bascos es van dedicar a matar-se entre si per una causa dinàstica i, amb anterioritat, durant bona part de l’Edat Mitjana, el mateix, entre oñacinos i gamboinos. A Catalunya, tres tasses del mateix, si es té en compte alguna cosa tan elemental com que el famós 1714 no va ser sinó part d’una guerra dinàstica, com el seu propi nom indica, en la qual una part de Catalunya -inclosa l’enormitat de l’Església Catòlica- estava en un bàndol i altres catalans en un altre. No va ser una guerra de Catalunya contra Espanya, entre altres coses perquè ni Catalunya ni Espanya existien com a tals. I produeix vergonya aliena que a hores d’ara hi hagi gent, com els professors Fontana i Pisarello, que segueixen proclamant que a Catalunya li va ser arrabassada la seva sobirania per la força en la guerra de Successió.
En qualsevol cas, no deixa de resultar comprensible que hi hagi gent que des de fora parli, per bé o per mal, de Catalunya i Euskadi com un tot, sense diferències ni fissures, si a Catalunya i a Euskadi es fa el mateix referint-se a Espanya i als espanyols. Per a mostra, un botó: “Què us passa espanyols? Esteu malalts? (…) Els qui no estimin Catalunya, que marxin. Ja serem a temps de donar-los la clau -el duro no els hi donarem, que ja ho hem fet durant més de 300 anys- perquè marxin. La independència els la donarem nosaltres a ells”, diu entre altres galindaines el contrapregoner nacionalista de la festa barcelonina de la Mercè, l’actor Toni Albá, potser volent així justificar aquell precepte romà que considerava la mera sortida a escena d’un ciutadà perquè fos titllat d’infame.
