Artur Mas, president del partit (suposo) i Carles Puigdemont, president de la Generalitat en representació del mateix partit (si més no, un parell de mesos encara) estan en contra del nom d’aquesta organització. Ells volien que es digués Partit Nacional Català però els assistents al congrés que ha enterrat la Convergència Democràtica de Jordi Pujol han preferit batejar-lo com a Partit Demòcrata Català. Els partidaris del PDC han sumat 871 vots i els del PNC s’han quedat amb només 657.
És curiós que els màxims representants d’una formació política no estiguin d’acord amb el seu nom. Però, vaja, tant li fa! El nom no fa la cosa.
Els partits que tenen un nom que representa una ideologia o un sector social concret són cada cop menys. Es mantenen partits socialistes a molts països però tant aquesta etiqueta com la de socialdemòcrata ha anat perdent sentit i valor amb el pas dels anys. En alguns casos, com a Portugal, el partit conservador s’anomena socialdemòcrata.
Als Estats Units, ja fa molt temps que el nom dels dos grans partits que controlen el poder polític no significa res. Uns són demòcrates (com els convergents reciclats) i uns altres són republicans (com els d’ERC, però en versió encara més de dretes).
El Congrés fundacional dels hereus del partit creat per Jordi Pujol el 1974 ha de servir, segons els seus inspiradors, perquè totes les persones que ara tenen càrrecs institucionals no els perdin després de les noves convocatòries electorals. A partir d’ara, el president de la Generalitat pertany a un partit que no existia quan el van investir.
Com ell, milers de militants del nou PDC, la gran majoria dels assistents al congrés d’aquest cap de setmana, viuen del sou públic que reben gràcies a Convergència Democràtica de Catalunya.
Com l’acudit, CDC no està morta. Està mal enterrada. Perquè algú s’haurà de fer càrrec algun dia dels deutes i les sancions judicials que rebrà per la gestió corrupta de tants anys de pujol-nacionalisme.
Fins ara, ser convergent ha garantit feina o subvenció segura i estable. A partir d’ara es converteix en una professió de risc. No són els primers que entren en aquesta dinàmica. Els socialistes ja fa temps que coneixen aquest drama.
La professió que cotitza a l’alça ara és la ‘republicana’. I Jordi Pujol que deu pensar que “de desagraïts l’infern n’és ple”, que deia la meva àvia
