Sacsejada per un llarg rosari d’escàndols de corrupció, amb el fundador i la seva família investigats per frau fiscal a gran escala, encerclada per procediments judicials molt escabrosos (cas Palau de la Música, cas 3%…) i amb els pitjors resultats de la seva història en les eleccions del passat 26-J, Convergència Democràtica (CDC) ha decidit fer-se l’harakiri i enterrar les sigles en el pou de la història política de Catalunya. Es tracta d’un terratrèmol de magnitud 10 i amb uns efectes devastadors sobre l’ecosistema partidista que coneixem a casa nostra des de la Transició.
CDC, fundada l’any 1974, va ser una creació personal de Jordi Pujol i va néixer com l’apèndix polític de Banca Catalana. La fallida d’aquest grup financer, l’any 1983, va significar un cop duríssim a l’estratègia totalitària pujolista de dominar els pilars polític, econòmic, mediàtic i cultural de Catalunya. El partit va tocar el seu zenit amb els Pactes del Majèstic de l’any 1996, quan va fer president José María Aznar a canvi de “tocar cuixa””en els centres de poder de Madrid.
Des d’aleshores ha patit una lenta i inexorable davallada que no ha pogut emmascarar amb el retorn, l’any 2010, al Palau de la Generalitat. El viratge estratègic assumit en el congrés de Reus de 2012, amb l’aposta desacomplexada per l’independentisme –un “Estat propi”- ha acabat sent la ruïna de Convergència.
Ja diuen que la gent, entre l’original i la fotocòpia, sempre prefereix l’original. Intentant envair el territori d’Esquerra Republicana, CDC ha cavat la seva tomba. Resultat: en les últimes convocatòries electorals, els republicans ja han fet el sorpasso als convergents en el seu feu històric de la ‘Catalunya catalana’.
El desafiament independentista de CDC tenia una agenda oculta. Aconseguir, a través de la negociació política amb el PP, que s’enterressin judicialment els casos de corrupció més sagnants que afecten els pesos pesants del partit, a canvi de mantenir a ratlla el corral català. Aquesta jugada, que va funcionar en el passat, és inviable en els temps que corren avui. D’aquí que a Convergència no li hagi quedat cap altre remei que l’autoliquidació.
A Catalunya hi ha un espai sociològic de nacionalistes moderats que mai no votaran partits d’àmbit espanyol, però que tampoc volen posar en risc el seu confort amb incertes aventures secessionistes que poden perjudicar -i molt- la seva butxaca. En especial, els jubilats que depenen de la pensió.
El gran dubte és si Artur Mas, el referent de la vella/nova CDC, i el seu ‘pinyol’ de confiança ompliran aquest buit electoral. La resposta és no. El partit refundat és una barreja de famílies polítiques irreconciliables que entraran en una guerra caïnita quan deixin de gaudir, molt aviat, de les prebendes del poder.
