La primera cosa que m’ha vingut al cap quan he sabut que s’havia presentat un Manifest impulsat pel grup de sociolingüistes Koiné perquè el català sigui l’única llengua oficial d’una Catalunya independent és que escombraven cap a casa seva. Sempre m’ha sobtat que alguns correctors de català o professors de filologia catalana que conec fossin crítics amb el nacionalisme autòcton, ara transformat en independentisme.
Potser confio poc en l’espècie humana, però tothom sol defensar l’espai territorial i laboral que li és més proper. Els treballadors de les fàbriques d’armament o les cimenteres que contaminen arrufen el nas quan els pacifistes o els ecologistes proposen que es tanquin les seves empreses.
Els lingüistes catalans viuen de la llengua catalana. Si realment desaparegués, com alguns vaticinen des de fa temps, desapareixeria també la seva feina. Per això, trobo normal que la defensin a mort. I, per tant, que vulguin elevar el seu rang a única llengua oficial de Catalunya.
Aquesta proposta es podria plantejar i discutir sense necessitat que Catalunya proclami la seva independència, com reclamen els signants del Manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”.
Molta gent intueix que la voluntat que el castellà deixi de ser llengua oficial a Catalunya és compartida per bona part dels representants polítics actuals de l’independentisme català. Però, immersos com estan en atreure voluntats i vots a la seva causa entre la comunitat castellano-parlant o amb origen o vincles familiars amb Espanya, aquest Manifest els arriba en mal moment.
Sóc dels que creuen que les llengües haurien de servir perquè ens entenguéssim millor entre tots. M’encanta l’anglès perquè no té accents i l’argentí, el francès i l’italià perquè són llengües que es parlen cantant. L’alemanya i les llengües nòrdiques, ja us ho deveu veure a venir, em semblen retorçades. Si l’esperant hagués reeixit potser hi hauria menys violència i guerres al món.
Confio que el sistema de traducció simultània amb les ulleres de Google o d’altres mètodes tecnològics facilitin el diàleg i la comprensió entre persones que parlen idiomes diferents.
Quan he vist el llistat de lingüistes i firmants del Manifest hi he buscat un amic meu professor de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. És una eminència. No hi era.
Segur que molts dels seus companys i companyes del departament li faran morros aquests dies.
