Quan, en un clima d’alarma social per les retallades, Convergència Democràtica (CDC) va desembarcar en l’independentisme, no es va trobar amb un territori verge sinó, per contra, amb pobladors que des de feia temps colonitzaven aquest espai. Així va començar un cicle de competència-col·laboració entre els nouvinguts i els nadius, que amenaça la supervivència d’alguns (o de tots), almenys com se’ls havia conegut fins llavors.
A què responia aquesta mutació? Quines poderosíssimes raons tenia CDC per substituir el seu confortable espai de nacionalisme moderat per un independentisme imprevisible? Jordi Pujol, que mai es va mostrar molt partidari de modificar les regles de joc de l’Estat amb Catalunya, ho atribueix a “un model homogeneïtzador de sostre competencial molt baix, un govern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer” (El caminant davant del congost, editat per Proa a l’octubre de 2012). “I l’alternativa a això és la independència”, afirma.
Hi haurà sens dubte qui opini que aquests arguments justifiquen el gir estratègic de Convergència, però també n’hi ha d’altres (molts) que no troben correspondència entre aquests i altres arguments similars i la magnitud de la decisió adoptada pel partit. Els fets, tossuts, semblen obstinats a mostrar-nos que, lluny de qualsevol desgreuge, la finalitat última de l’adscripció de CDC a l’independentisme no és cap altra que tractar de salvar el salvable davant el naufragi del sistema corrupte de Pujol, encara que sigui a costa de perir en l’intent.
Una part de la societat catalana, estabornida per les polítiques neoliberals d’Artur Mas, va assistir atònita al canvi dràstic d’escenari, que suposava duplicar l’espai polític independentista, en sumar CDC els seus vots als d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). I així va començar a prendre forma el miracle que anunciava un prometedor futur en un país nou, a condició d’anar-se’n d’Espanya.
Perquè, ja se sap, “en un temps de tanta incertesa, desorientació i risc col·lectiu, les tres opcions que tenim són: creure en els miracles, remenar les escombraries, o seguir -com sempre- cadascú en el seu quefer”, com deia el professor de Ciències Polítiques Xosé Luis Barreiro Rivas, a La Voz de Galicia. En qualsevol cas, la vida al territori de l’independentisme, com en qualsevol altre, està lluny de ser idíl·lica. Allí, residia des de feia temps una comunitat d’idees i interessos, ERC, que va acollir, no sense sorpresa i cert regust agredolç, els nous pobladors que, d’un costat, podien contribuir poderosament a engreixar la seva oferta i, d’un altre, constitueixen un seriós problema de competència.
D’aquesta manera, vells i nous habitants inicien un procés de col·laboració i concurrència d’incert final. Els primers, exercitats en la pràctica independentista, semblen millor dotats per als avatars i, en el seu esdevenir històric, van ser capaços de ressuscitar diverses vegades de les seves cendres. Els segons, especialistes en el regat curt, amb diners pel mig, no estan fets per al front. I això, encara que pugui semblar una obvietat, pot acabar com l’aigua barrejada amb oli.
No obstant això, el ciment independentista acaba forjant i es multipliquen els favors mutus fins a desdibuixar els perfils d’una i una altra formació. “Tant dóna un govern Mas-Junqueras que un de Junqueras-Mas. No crec que facin polítiques molt diferents. A ERC hi havia una esquerra que crec que està marginada en favor d’una ERC molt nacionalista (…). Cal dir que moltes de les seves bases electorals són autènticament progressistes, però veig escassa sensibilitat social en la direcció”, considera el professor Vicenç Navarro. I en aquesta via de favors mutus, ERC no només no fa fàstics als marros de Convergència sinó que, en repetides ocasions, intervé de forma explícita per tapar-los. Aquest és el cas, per exemple, de Montserrat Gasull, la regidora d’ERC a Torredembarra que va ser apartada del partit després de denunciar un ingent cas de corrupció, que afecta de ple Convergència.
Per la seva banda, reclamant-se hereva de Cambó i la Lliga, Convergència cedeix protagonisme a Esquerra, sobretot a partir de l’arribada de noves colònies a la terra de promissió, com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o la ressuscitada Òmnium Cultural. Teòricament, aquestes formacions, especialitzades en l’enquadrament i la mobilització, es reclamen equidistants dels partits polítics, però en el joc d’endevinalles del qui és qui, tan de moda a Catalunya, la balança s’acaba inclinant a favor d’ERC. Per a mostra un botó: “Qui controla la bandera, controla el país”, afirma Vicenç Navarro. A més, el domini de l’independentisme s’ha anat enriquint amb noves aportacions, entre les quals ressalten les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que, abanderats de radicalitat nacionalista, proporcionen munició a Esquerra per espantar dient que vénen els dolents i, en definitiva, situar-se així en una espècie de centrisme independentista.
A tot això cal afegir qüestions com els lideratges, que no fan sinó travestitzar encara més les coses, si cap. Aparentment, és Artur Mes qui sembla ostentar el comandament de l’independentisme, però si s’apropa la lupa no resulta difícil descobrir que darrere del seu bonapartisme (més aviat de via estreta) solament hi ha una caixa buida. I en el cas d’Oriol Junqueras, que no oculta el seu pànic escènic, subjau una cessió del protagonisme al seu soci i rival que, en realitat, no és tal. Aparentment, qui mana és Artur Mas, però arran dels últims esdeveniments no hi ha dubte que el control dels fils està més aviat en mans de Junqueras i els seus coreligionaris, sense restar un bri d’importància al paper de la CUP en aquest joc.
De totes maneres, la guerra sorda entre contrincants necessàriament comporta, més enllà de qualsevol desenllaç, una pèrdua d’identitat dels seus protagonistes, que, a la llarga, pot acabar amb la seva raó de ser. En tal sentit, no seria d’estranyar que, per exemple, Convergència i Esquerra acabin sent el que ja semblen: una sola cosa, estesa i més aviat amorfa i conjurada per la fita independentista. O, simplement, trenquen amarres i acaben tirant cadascú pel seu costat. En qualsevol cas, el Junts pel Sí es troba a un pas de fer el més espantós dels ridículs, com acaba de dir Pilar Rahola.
