En la meva vida particular, acostumo a passar llargues i sovintejades estades a França. Per això, he vist en moltes ocasions el programa de debat C’est dans l’air, dirigit pel periodista Yves Calvi, que s’emet per la televisió pública TF5. Val a dir que Yves Calvi és un periodista molt respectat i que el seu espai té un gran seguiment: és d’aquells tòtems mediàtics que “senten càtedra” en l’opinió pública francesa.
França ha exercit històricament, i encara exerceix, una gran influència sobre Catalunya. Els milers de republicans que van fugir davant la victòria de les tropes franquistes van trobar acollida a l’altre cantó dels Pirineus. Durant la llarga nit de la dictadura, França –i, singularment, París- era el far de la llibertat i la democràcia que va guiar i atreure diverses generacions de catalans.
Saint-Martin-le-Beau, un poble prop de Tours, a la vall del Loira, on hi tenia fixada la seva residència Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, es va convertir en lloc de pelegrinatge obligat per a tots els dirigents catalans de la clandestinitat antifranquista. Les actuacions de Lluís Llach o de Raimon a l’Olympia de París van ser un llegendari clam per les llibertats catalanes. En aquella època –anys seixanta i setanta del segle passat- París era la segona capital de Catalunya i França, el mirall de la societat, oberta i ordenada, que somiàvem construir.
Per tot això, vaig seguir amb molt d’interès el debat, moderat per Yves Calvi, que va emetre TF5 l’endemà de les eleccions del 27-S, dedicat a analitzar el fenomen de l’independentisme català i, per extensió, la puixança dels particularismes nacionals/regionals a la Unió Europea. Els participants en el debat no parlaven d’oïdes i coneixien perfectament el passat històric i la realitat política, cultural i econòmica de Catalunya. La seva mirada no era frívola i les opinions eren molt intel·ligents i assenyades.
Els catalans tenim el nostre bressol a França i, malgrat la globalització, mantenim uns lligams sòlids i profunds amb els veïns del nord. Europa entra a la Península Ibèrica a través d’El Pertús i Catalunya en rep la primera influència, actuant de focus difusor dels seus valors a la resta d’Espanya. Els ideals francesos il·luminen, de sempre, el nostre camí del progrés en llibertat.
M’ha frapat la visió francesa sobre el “procés” sobiranista a Catalunya que s’ha fet en el programa d’Yves Calvi. Han desqualificat, sense contemplacions, la “insolidaritat” d’una “regió rica” com és Catalunya envers les regions “pobres” d’Espanya i han criticat el rerefons “racista” –fent al·lusió a unes declaracions de Marta Ferrusola– que impregna el moviment independentista. Han denunciat la manipulació deliberada de la història que s’ensenya a les escoles catalanes i la fal·làcia dialèctica del “dret a decidir”.
Els contertulians d’Yves Calvi han ressaltat la inviabilitat d’una Unió Europea basada en la independència de les regions –com és el cas de Catalunya- i han posat de relleu l’endimoniada complexitat que suposaria el repartiment dels actius i dels deutes o el pagament de les pensions. També s’ha fet esment als greus casos de corrupció que afecten CDC, a l’extravagància de sumar Junts pel Sí amb la CUP i que els votants per la independència s’han quedat en el 48%. L’equiparació de Catalunya amb els moviments secessionistes de la Padània o de Flandes –d’ideologia populista i molt dretana- ha enquadrat l’anàlisi de C’est dans l’air.
Com a català he sentit vergonya de la visió que tenen a França del nostre procés independentista. Ens coneixen i parlen amb coneixement de causa. Ens alerten que la dinàmica que hem engegat aquí és la mateixa que ha martiritzat, durant segles, el continent europeu, per molt “bon rotllo” que vulguem vendre. Que un cantant com Lluís Llach –el Georges Moustaki català- sigui una de les cares públiques i un referent del moviment secessionista que ens ha abocat a la divisió de la societat aquest 27-S és una decepció pels amics francesos que sempre han simpatitzat amb el nostre fet diferencial i li han donat suport en els moments difícils.
Volíem anar més lluny i hem anat massa enllà. L’Europa de la tolerància, la igualtat, la integració i la fraternitat no accepta el rumb que hem emprès. Sense ser-ne conscients, hem obert la caixa dels trons i ens hem passat al “costat obscur” de les baixes pulsions identitàries que, inevitablement, condueixen a l’abominable i odiós conflicte intracomunitari.
