La nit dels perdedors

Diuen que el 27-S ha guanyat Catalunya malgrat haver deixat un país doblement esquerdat entre rics i pobres, i independentistes i unionistes. Diuen que el 27-S ha guanyat la democràcia malgrat la vergonyosa guerra bruta del govern espanyol per atiar el vot de la por i la manipulació de la premsa subvencionada pel masisme venent que tots els catalans volien la independència. És curiós com a la nit electoral tothom pensa que ha guanyat, encara que els resultats electorals no diguin el mateix.

Parlant clar, els únics partits que han sortit guanyant amb aquestes eleccions han estat Ciutadans (amb 25 escons) i la CUP (amb 10 escons). La resta, millor que callin i, en el cas del PSC, accepto que Miquel Iceta mogui una mica el maluc. La crispació d’una campanya electoral que desitjo que no es torni a repetir mai més per raons de salut mental, s’ha dut per endavant Josep Antoni Duran, l’incombustible líder d’Unió amb més vides que un gat fins diumenge passat. Com a extraparlamentari, Duran ho tindrà molt difícil per ser ministre a no ser que es faci militant del PP o del PSOE. I si això no el convenç sempre es pot fer soci del bufet d’advocats de Miquel Roca i defensar la Infanta Cristina. Com a mínim li donarà per pagar-se la suite de l’Hotel Palace.

El segon escabetxat de les eleccions del 27-S ha estat el candidat popular. Només a un Mariano Rajoy que encara no sap que la Terra és rodona se li acut col·locar a un personatge tan odiat com Xavier García Albiol al capdavant de la llista del PP a Catalunya. Aplaudiments i ovacions és el que es mereix Rajoy i el seu equip per haver pensat que els estirabots d’Albiol sumarien vots i per haver-li fet la feina a la parelleta perfecta de Ciutadans Kent-Rivera i Barbie-Arrimadas. La ceguesa mesetaria amb què el PP interpreta sempre el que passa a Catalunya només s’explica per unes cataractes impossibles d’operar perquè han traspassat la retina i s’han incrustat al cervell.

Seguint la llista de caiguts, tenim el cas del candidat de Catalunya Sí Que Es Pot, un invent que ha intentat aprofitar l’efecte Colau i que ha fracassat estrepitosament no només per la seva ambigüitat respecte a la qüestió nacional. Josep Lluís Franco Rabell era un mal candidat d’entrada: poc conegut tret del moviment veïnal barceloní i massa gran per encapçalar un projecte nou. CSQEP també s’ha equivocat a l’hora de posar tots els ous a la cistella de Podem perquè Pablo Iglesias és vist a Catalunya com un cabdill amb un discurs populista i demodé. A més, posats a ser radicals, aquí ja tenim la nostra genuïna esquerra anticapitalista, feminista i independentista. I ara té la paella pel mànec.

Tanmateix, la vida té un peculiar sentit de l’humor. Resulta que de tots els damnificats, el candidat que més ha perdut aquest 27-S és el que ha guanyat les eleccions. Evidentment no parlo de Raül Romeva, que passarà a la història com el noi dels encàrrecs. Parlo d’Artur Mas, el cap de llista real de Junts pel Sí col·locat de número quatre per estalviar-se durant la campanya les garrotades per la corrupció, les privatitzacions i les retallades socials del seu govern. Els discrets 62 escons aconseguits per CDC i ERC demostren que les aliances preelectorals mai sumen i que l’únic objectiu de Mas amb aquest pacte era aferrar-se a la poltrona.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides