Malgrat les manifestacions uniformades, Catalunya no és Corea del Nord. Som una societat interconnectada al Món i plenament integrada en la Unió Europea. Per tant, res del que passa fora del nostre triangle ens es aliè. Al contrari, té un impacte directe sobre la vida quotidiana dels 7,5 milions de catalans.
Ens ho han dit des de Brussel·les (Jean-Claude Juncker i Martin Schulz, entre molts d’altres), des de Berlín (Angela Merkel), des de Londres (David Cameron), des de Roma (Matteo Renzi)…: si Catalunya proclama la independència quedarà automàticament fora de la Unió Europea i haurem d’iniciar els tràmits per demanar novament l’adhesió.
Però els “processistes” d’aquí no foten ni cas d’aquests greus advertiments. Els rellisquen, se’ls prenen de broma. Creuen que tot això són amenaces buides de contingut, induïdes des del pèrfid Madrid, i que, a l’hora de la veritat, la Catalunya independent seguirà formant part, com si res, de la Unió Europea.
Encara no entenen els independentistes com les gasten a Brussel·les? Els pobres grecs –que van intentar plantar cara a la troika amb un referèndum, que Syriza va guanyar- ja han tastat el tractament de “shock” que reben els díscols a la disciplina comunitària.
El president dels Estats Units, Barack Obama, també ho acaba de dir molt clar: vol una Espanya “forta i unificada”, entre altres raons perquè la península ibèrica és una plataforma estratègica de l’Exèrcit nord-americà i de l’OTAN. Artur Mas li ha respost amb un to desafiant, que de ben segur s’han apuntat a l’ambaixada a Madrid: “Espanya pot estar unificada, amb Catalunya o sense”.
El passat dia 9, el secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat, Roger Albinyana, es va reunir a Washington amb un grupet de congressistes nord-americans per tal d’explicar-los els “procés sobiranista” de Catalunya. La notícia va ser esbombada amb gran alegria pel “sometent” mediàtic, que ho ha presentat com una mostra de la receptivitat internacional que té el projecte independentista.
Però als propagandistes d’aquesta bona nova se’ls va oblidar un petit detall: explicar qui eren aquests cinc congressistes (Dana Rohrabacher, Ileana Ros-Lehtinen, Mario Díaz Balart, Carlos Curbelo i Albio Sires) i allò que representen. Aquests cinc congressistes són uns ferotges opositors a la política exterior de Barack Obama i són contraris, per exemple, a les negociacions amb l’Iran o al restabliment de les relacions diplomàtiques amb Cuba.
El principal interlocutor de la diplomàcia catalana, Dana Rohrabacher, és un “perla” que milita en les files del Tea Party –el grupuscle ultradretà del Partit Republicà-, però que no dubta en defensar amb vehemència el president rus, Vladímir Putin! Com és lògic, a la Casa Blanca no fa ni gota de gràcia que aquest estrambòtic congressista sigui el referent i l’avalista de la causa independentista catalana a Washington.
Ja ho saben tot això Raül Romeva, Lluís Llach, Germà Bel o Muriel Casals, persones d’indubtable tarannà progressista que donen la cara per la candidatura de Junts pel Sí? Ja són conscients dels “amics” que fa, en nom de Catalunya, el secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat, Roger Albinyana? Ens hem begut tots plegats l’enteniment?
Jo no sé què passarà el dia 27-S. Però, pel bé de tots, crec que és necessari que la suma de Junts pel Sí i la CUP no assoleixi la majoria absoluta d’escons. El context internacional en el qual estem inserits ens és absolutament hostil i, en aquestes condicions, resulta una absurda temeritat emprendre les passes legislatives cap a la independència. Amb aliats com Dana Rohrabacher i els congressistes de la “gusanera” anticastrista no anem enlloc i fem el ridícul més espantós. Valentí Almirall, Francesc Macià i Lluís Companys es regiren en les seves tombes. En nom de la independència, els independentistes del 2015 estan matant el somni de la independència.
