Espanya contra Catalunya? Jo més aviat diria Espanya contra Espanya i/o Catalunya contra Catalunya. Hi ha una Espanya possible: la Confederació de Repúbliques Ibèriques, somiada pels intel·lectuals i polítics més lúcids de les últimes dècades. Però aquesta Espanya possible xoca amb la inèrcia d’unes estructures d’Estat instal·lades a Madrid, hereves del centralisme borbònic importat de França al segle XVIII.
També hi ha una Catalunya possible: la dels treballadors, la dels pagesos, la dels petits empresaris, la dels joves, la dels científics i la dels funcionaris que estimen la seva feina. Però aquesta Catalunya honesta i democràtica s’estavella contra la dominació atàvica que exerceixen les “400 famílies” que, segons l’encertada diagnosi de Fèlix Millet, es reparteixen el pastís.
A les “400 famílies” no els fa por la independència. Saben que pot ser un espantall que, convenientment agitat, impressioni els seus tocayos madrilenys per, d’aquesta manera, aconseguir, en nom de Catalunya, més diners per a les seves butxaques i més prebendes per als seus negocis. Ja ho ha dit un dels màxims exponents de la “màfia” catalana, Ramon Bagó, el propietari de Serhs que, de fa anys, viu amorrat a la mamella de la Generalitat amb concessions de càtering a dojo: “Tota aquesta gent que diu que la independència ho arruïnarà tot, a veure si callen d’una punyetera vegada”.
A les “400 famílies” no els fa por la independència: els fa por la Setmana Tràgica i la victòria antifeixista de Barcelona contra el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936. I això, per molt que ho vulguin tapar amb una estelada, és el que s’està mastegant als carrers. La gent ja no es creu res i comença a prendre consciència que els poders establerts són culpables, per acció o per omissió, d’aquesta penúria col·lectiva.
A Itàlia, ara mateix, s’està desenvolupant un ampli moviment contestatari que passa totalment desapercebut als mitjans de comunicació d’aquí. S’anomenen els forconi i són grups organitzats i autònoms d’estudiants, d’aturats, de petits empresaris, de transportistes, de venedors ambulants… que estan bloquejant carreteres, ciutats i pobles, de nord a sud del país. Fins i tot hi ha policies que han desistit de reprimir aquestes protestes i fan costat als manifestants.
Intueixo que, ben aviat, també tindrem els forconi aquí. Persones fartes i desesperançades, sense futur i sense res a perdre que es rebel·len com poden contra allò que, creuen, els provoca la infelicitat: la Unió Europea, l’euro, la classe política, el poder financer, els grans mitjans de comunicació que manipulen la realitat, la pressió fiscal insuportable, els monopolis dels serveis que els sagnen les butxaques (elèctriques, telefòniques, petrolieres…) i la corrupció que compacta tot aquest sistema pervers i destructor de la identitat humana.
A Catalunya ja tenim “la pregunta i la data” del referèndum per la independència, consensuada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Però la veritable pregunta és: per què la gent aguanta tant davant aquesta situació de catàstrofe econòmica i social que patim? I la data: quan sortirà la gent al carrer i dirà que ja n’hi ha prou, com fan els forconi?
