Tenim un greu problema amb la corrupció. No només és el problema de l’anomenat tres, o ara quatre per cent, en referència al pagament de comissions per adjudicació d’obra pública. La corrupció política no és un oasi enmig del desert. En moltes ocasions és un exemple – trist, però real -, de la condició humana. Si repassem alguns dels casos de corrupció amb implicacions polítiques ens trobem elements coincidents que constaten aquesta visió. Per un costat trobem persones assedegades d’ambició i de poder que per la seva condició social se senten impunes, per sobre del bé i del mal. I per l’altre costat hi ha molts silencis interessats. A Catalunya aquest comportament té un nom i cognom per antonomàsia: Fèlix Millet.
El cas Millet o cas Palau segurament s’hauria destapat abans si qualsevol de les persones que detectava un comportament sospitós en les maniobres de l’expresident del Palau de la Música o de la seva mà dreta, Jordi Montull, hagués fet un pas endavant per demanar una investigació amb tot els ets i uts. No cal oblidar que un dels primers indicis del saqueig del Palau va arribar a través d’una denúncia anònima que va rebre la delegació d’Hisenda de Catalunya el 2002. Una nota anònima que va ser arxivada sense que s’obrís cap investigació.
Barcelona és una ciutat prou gran, però quan es tracta de fer negocis aquesta immensitat es redueix a poques famílies, a uns quants prohoms. I les connexions entre aquests i els partits polítics que més poder han tocat – llegir CiU i PSC – eren (són?) el pa nostre de cada dia. Quanta gent sabia que Fèlix Millet tocava ‘caler’ i es podia trucar a la seva porta com si fos un banc que concedeix – perdó, concedia – crèdits. Qui va recomanar a Àngel Colom que anés a demanar diners a l’expresident del Palau per liquidar el fallit Partit per la Independència?.
No acuso a ningú. Més que res perquè per senyalar presumptes culpables és necessari tenir indicis i proves. Tan sols constato un fet. De veritat que el comportament de Millet no resultava estrany? Quanta gent estava interessada en mantenir una situació beneficiosa per més d’un? Des de la classe periodística també hem de fer autocrítica, en general, perquè en més d’un cas de corrupció hem anat per darrera i no pas per davant. Sempre pendents de filtracions interessades i massa preocupats per ser el primers en vendre exclusives (?) i no per preguntar-nos per què i com determinades persones s’enriqueixen constantment des de l’esfera pública i amb interessos privats. No ens enganyem, queda molt brutícia per netejar.
