Des del segle XV, la justícia es representa amb una dona que porta els ulls embenats, una balança en una mà i una espasa a l’altra. Els ulls lligats pretenen destacar que la justícia és igual per a tothom. Per la seva banda, la balança representa el judici que posa a cada costat els arguments i les proves; un mite que ja apareix representat a l’Antic Egipte a través de la deessa Maat, símbol de la Veritat, la Justícia i l’Harmonia còsmica. Al seu torn, l’espasa que subjecta la dama expressa que la justícia castigarà amb mà dura els culpables; una imatge que es vincula amb la deessa grega Némesis, que castigava amb una espasa als qui no obeïen.
En ple segle XXI, a aquella ‘dama de la Justícia’ li han caigut les benes, la balança desiguala i s’ha clavat l’espasa al peu. Si les deesses Maat i Némesis alcessin el cap, observarien com la Veritat, la Justícia i l’Harmonia còsmica s’han convertit en uns autèntics mites, i el que preval ara és la Mentida, la Injustícia i el Caos. I si no que li ho preguntin a la noia violada als Santfermins del 2016.
L’abominable sentència de l’Audiència Provincial de Navarra castiga els autors de l’anomenat cas de la Manada per abús sexual i no per violació; això vol dir que els magistrats consideren que els fets es van produir sense violència ni intimidació –aquesta és, fonamentalment, la diferència entre els abusos i les agressions sexuals segons el Codi Penal. Cal recordar que la víctima va ser penetrada fins a onze vegades per cinc individus en un portal. Costa no veure-hi la violència i/o la intimidació, però vet aquí que els jutges no la veuen. Si la noia, en clara indefensió, hagués mostrat una mica més de resistència… És indecent que la víctima d’una agressió sexual sigui culpable fins que no es demostri el contrari, i el contrari és que va oposar suficient resistència, a criteri del magistrat. En la resta de delictes, en cas de robatori per exemple, generalment es recomana no oposar resistència perquè les conseqüències poden ser més greus. Però quan es tracta d’una violació es veu que la cosa canvia, i aquí les víctimes sí que han de demostrar que van oposar la deguda resistència, almenys la suficient perquè el jutge de torn consideri que, efectivament, la van violar.
Capítol a part mereix el vot particular del jutge que hagués absolt la Manada perquè no observa en els fets ni violació ni abús. El magistrat considera que els acusats no van violar la víctima sinó que les relacions sexuals van ser “consentides”. En el seu relat dels fets assegura que el fet que la denunciant “no els expressés ni de paraula, ni amb gestos, ni de cap altra manera la seva disconformitat” va fer que els condemnats creguessin “en tot moment”, que la noia “estava d’acord amb els actes sexuals”. Una de les proves que fa servir el jutge per justificar el suposat consentiment de la víctima és que als vídeos que van gravar dos dels acusats s’hi veu a la víctima amb una “innegable expressió relaxada, sense cap tipus de rigidesa ni de tensió a la cara, cosa que impedeix sostenir qualsevol sentiment de temor, fàstic, repugnància, rebuig, negativitat, neguit, incomoditat…, i que resulta incompatible amb la situació que diu estar vivint i que, segons afirma, la va deixar paralitzada”. Es veu que havia de dir que no volia practicar sexe i que, així, tot quedava solucions.
Repugnant…
