La sentència del cas Palau de la Música tanca una etapa de la història d’aquest país que va començar fa 58 anys i que ha marcat generacions de catalans, entre els quals m’hi compto. El 19 de maig de 1960 es van produir els anomenats fets del Palau, que van catapultar la figura de Jordi Pujol. Aquell dia es va fer en aquest temple modernista un concert de l’Orfeó Català en homenatge al centenari del naixement del poeta Joan Maragall.
Un grup de joves de l’organització catòlica que aleshores capitanejava el jove Jordi Pujol va interrompre el concert per posar-se a entonar, distribuïts entre el públic, el Cant de la senyera, amb lletra de Joan Maragall, que havia estat suprimit del programa per ordres del governador civil d’aquella època, Felipe Acedo Colunga. També es van llençar unes octavetes, redactades pel mateix Jordi Pujol, on, amb el títol “Us presentem el general Franco”, s’acusava el règim dictatorial de promoure la corrupció per comprar la voluntat dels catalans.
Jordi Pujol no era aquell 19 de maig de 1960 al Palau de la Música, però va ser detingut hores després com a cervell ideològic d’aquesta acció. Torturat a la prefectura de Via Laietana, jutjat i condemnat a set anys de presó (en va complir només dos), aquest episodi va marcar el futur col·lectiu de Catalunya: un burgès catòlic de dretes va aixecar la senyera i va assumir protagonisme en les trinxeres antifranquistes, poblades per heroics, humils i sacrificats militants comunistes i anarquistes.
Un cop sortit de la presó de Saragossa, Jordi Pujol es va dedicar en cos i ànima a promoure Banca Catalana i el grup industrial que va organitzar al seu voltant, que pretenia esdevenir, ja aleshores, una estructura d’Estat. A la mort de Franco, Jordi Pujol va decidir fer el salt a la política i per això va utilitzar el partit que havia fundat, Convergència Democràtica (CDC), i la plataforma financera del banc. Quan hi ha molts diners, no és difícil triomfar en el mercat electoral –ens ho han demostrat emprenedors com Silvio Berlusconi o Donald Trump- i és així com, l’any 1980, l’exvicepresident de Banca Catalana va conquerir la presidència de la Generalitat, càrrec en el qual es va mantenir fins a l’any 2003.
Allò que va començar el 19 de maig de l’any 1960 al Palau de la Música ha acabat aquest 15 de gener del 2018 amb la sentència contra la banda de lladres –les famílies Millet i Montull- que s’havia apoderat d’aquest temple modernista i contra l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, partit que tenia amagada aquí la seva caixa B. Jordi Pujol va començar la seva trajectòria pública denunciant durament la corrupció franquista en una octaveta repartida al Palau de la Música i ha acabat sortint a les primeres pàgines de tots els diaris per haver promogut i tolerat la corrupció generalitzada.
La vida dona unes voltes molt curioses i, de vegades, molt amargues. El primer candidat de CDC a l’alcaldia de Barcelona va ser Xavier Millet, el germà del condemnat Fèlix Millet. El nét de Joan Maragall –l’autor del Cant de la senyera- va ser qui va denunciar al Parlament la màfia del 3% de CDC. Jordi Pujol, abans dels fets del Palau, va organitzar una campanya de boicot contra el diari La Vanguardia per l’anomenat cas Galinsoga i el comte de Godó es va acabar convertint, anys després, en el principal beneficiari de les ajudes de Jordi Pujol, des de la Generalitat i CDC, i, a la vegada, en el gran còmplice i encobridor del règim corrupte pujolista.
Hi ha una Catalunya que –per bé i per mal- s’ha acabat aquest 15 de gener, amb els malfactors condemnats i amb la dimissió preventiva d’Artur Mas com a president del PDECat, el partit successor de CDC. Artur Mas va ser el vuitè fill del matrimoni Jordi Pujol & Marta Ferrusola i durant cinc anys (2010-15) va protagonitzar la segona part del règim pujolista. Ell era el noi dels encàrrecs de General Mitre, el parèntesi que s’havia de tancar amb l’entronització d’Oriol Pujol com a hereu de la dinastia presidencial a la Generalitat. Però el cas de les ITV –altra vegada, la corrupció- va estroncar la línia successòria del règim.
Si Artur Mas va ser el vuitè fill, Carles Puigdemont és el nét rebel de Jordi Pujol & Marta Ferrusola. La seva feina fonamental durant els dos anys de la seva presidència ha estat portar el conflicte Catalunya/Espanya fins al límit, amb un objectiu: obligar els poders fàctics de Madrid a negociar un pacte que comportés, prioritàriament, la disminució de la pressió judicial contra els membres del clan Pujol i, a poder ser, la seva exoneració. Tal com va passar, l’any 1985 amb la querella per la fallida de Banca Catalana, que va acabar amb el seu arxiu. En aquesta ocasió, ni Mariano Rajoy ni Felip VI han transigit, com van fer Felipe González i Joan Carles I.
Però Carles Puigdemont ja ha estat amortitzat i la família no vol que enterri la vida en una presó. En l’equip de Junts per Catalunya, la coalició que ha substituït CDC i PDECat, hi ha un personatge clau: el diputat i portaveu Eduard Pujol, que no té cap parentiu amb la família de l’expresident de la Generalitat, però que representa millor que ningú els interessos del clan. Intueixo i dedueixo que és el tapat de la trama mafiosa. Ha aterrat a la política deixant el càrrec de director de l’emissora RAC1, de la família Godó (altra vegada els Godó). Serà ell, en absència de Carles Puigdemont, qui marcarà el ritme i el pas d’aquesta tercera encarnació del règim pujolista. No tindrem l’Oriol Pujol, però tindrem l’Eduard Pujol.
Pilar Rahola, la propagandista de confiança, ja va escriure dimarts passat a La Vanguardia (sempre La Vanguardia) les exèquies d’Artur Mas, a qui va dedicar fa anys un espaterrant panegíric (La màscara del rei Artur). El Palau de la Música ha estat el cementiri de Jordi Pujol i d’Artur Mas. Ara, amb el permís dels escolanets d’ERC i la CUP –que cacen papallones-, és l’hora d’Eduard Pujol. Té caràcter, mala llet i un sentit molt pràctic de la política i dels negocis, però només 34 escons…
