Tal dia com el 9 de juliol –sant Nicolau, santa Verònica...–, dia internacional de la Destrucció d'Armes, de 1816, el Riu de la Plata (Argentina) s'independitzava d'Espanya. Molt temps després, just aquell dia però de l'any 2011, era el torn de la independència del Sudan del Sud. També aquell dia, però de 1922, Johnny Weissmüller –Tarzan– neda 100 metres en estil lliure en 58,6 segons, batent el rècord mundial i trencant la 'barrera del minut'. Més cap aquí, l'any 2004, el Senat dels Estats Units certificava que l'Iraq no tenia armes de destrucció massiva, motiu que va justificar la invasió del país. També va ser un 9 de juliol, en aquest cas de 1746, que moria el rei espanyol Felip V.

Desconec què diran els llibres d'història del dia 9 de juliol de 2018, encara per venir. Aquell dia, arreu del món, passaran coses, naixeran personatges que en l'esdevenir del temps seran reputats i en moriran altres que ho van ser, i tot plegat mereixerà el seu a punt històric. Aquí, després de la llarga travessia del desert del procés, el nou president del govern espanyol, Pedro Sánchez, rebrà el seu homòleg català, Quim Torra. Així, a priori, no sembla que una reunió entre presidents sigui un esdeveniment que mereixi, per si, el seu racó històric. Això no obstant, venint d'on venim i observant el trajecte fet, no són pocs els qui anhelen que la trobada almenys serveixi per posar una primera pedra en la reconstrucció dels ponts.

De moment, i amb només 84 diputats en les seves alforges, el govern de Sánchez viu de la gesticulació; de fet, no li queda altra. Seguint l'estel de l'expresident José Luís Rodríguez Zapatero, ja ha tret el primer conill del barret: ZP va retirar les tropes de l'Iraq, i Sánchez ha acollit 630 immigrants que navegaven a la deriva de la inutilitat internacional. Fins i tot, ha superat amb nota el mestre ZP en el tema paritari. Per si no n'hi hagués prou, Sánchez ha desenterrat l'etern debat del Valle de los Caídos i, aquest cop sí (?), vol desnonar el dictador Franco del seu mausoleu. Potser, com escrivia l'exconseller Carles Mundo a La Vanguardia, "és molt possible que els millors dies del Govern de Pedro Sánchez ja hagin passat". Pel bé de molts, tant de bo no sigui així.

Entre altres, a Sánchez el van fer president els independentistes catalans. Aquells qui ara, paradoxes de la vida, poden amargar-li l'existència i escurçar-li el regnat. Sánchez sap que la pedra a la sabata de la seva presidència és el procés català. De moment, tiba de tarannà i suavitza les formes, però sap que amb això no n'hi haurà prou, que els independentistes necessiten claus, si pot ser no roents, a on agafar-se per firmar l'armistici. L'apropament d'uns presoners que no haurien de ser a la presó és una bona carta de presentació, però insuficient.

D'altra banda, els independentistes viuen el desglaç amb disparitat d'estratègies. Els uns, Esquerra, PDECat, Òmnium i en part Junts per Catalunya, aparquen la unilateralitat, i els altres, l'ANC, la CUP i en part JxCat, l'abracen. I Quim Torra intenta trobar la pedra filosofal que conciliï les parts. Sap que la unilateralitat ha dut a polítics a la presó i a l'exili, però també sap que rebaixar l'anhel independentista al carrer, que entre tots han abonat, no serà una feina fàcil.

Així, l'un amb les seves gesticulacions i l'altre amb les seves contradiccions, es reuniran el pròxim 9 de juliol a la Moncloa. De la mateixa manera que dos no es barallen si un no vol, dos no dialoguen si un tampoc no vol. De moment, volen, ara falta que en sàpiguen (prou). Veurem...